Una burilla a terra

Un home de mit­jana edat fuma asse­gut en un banc d’una zona de lleure a Coll­se­rola. És diven­dres sant al mig­dia i fa un sol espa­ter­rant. Després d’apro­fi­tar la cigar­reta fins al límit, la buri­lla va a terra. El gest és d’una imprudència total. I ignora abso­lu­ta­ment l’aspecte gene­ral de l’espai, on un to mar­ronós asse­de­gat i polsós ha pas­sat a subs­ti­tuir, de fa temps, el clàssic verd viu de la serra. Hom es pre­gunta, que no ha vist el colors, l’home de la camisa negra? I la deducció és que no, que no ha mirat més enllà del seu cigarro, mal­grat que, per arri­bar al punt on es troba, hagi hagut de cami­nar, com a mínim, per una car­re­tera que toca al bosc. L’altra pre­gunta és si no s’ha assa­ben­tat de la situ­ació en què ens tro­bem, amb els embas­sa­ments al 27% perquè fa més de dos anys i mig que no plou. I, si no coneix els per­cen­tat­ges, perquè és fàcil que no sàpiga els números ni la xifra exacta, si no és cons­ci­ent de la situ­ació de sequera i ele­vat risc d’incen­dis en què ens tro­bem, i més amb els focs detec­tats dar­re­ra­ment, més de 140 a Cata­lu­nya des que va començar l’any. I pot­ser no mira la tele­visió amb les notícies que dia a dia infor­men de l’excep­ci­o­na­li­tat de la situ­ació i les res­tric­ci­ons que es van afe­gint a mesura que pas­sen els dies, com la de tan­car els acces­sos al parc natu­ral de Mont­ser­rat, el cap de set­mana de finals de març. I tam­poc pensa que la mete­o­ro­lo­gia no acom­pa­nya i no sem­bla que ho hagi de fer d’ara fins a l’estiu, com avi­sen els experts. Pot­ser és per això que llença la seva buri­lla a terra. O també hi ha l’opció que, sabe­dor de tot ple­gat, no li importi el més mínim.