Reciprocitat televisiva

Mal­grat que s’hagi avançat moltíssim en l’estudi de les for­mes de colo­ni­a­lisme, aquest per­sis­teix intacte a tot arreu. Hi ha un naci­o­na­lisme d’estat, de dre­tes i d’esquer­res, molt bel·lige­rant con­tra el fet que el català sigui la llen­gua habi­tual en tots els àmbits del seu ter­ri­tori. Tant al Regne d’Espa­nya com a la República fran­cesa, les dre­tes i les esquer­res –fran­ce­ses i espa­nyo­les– seguei­xen cri­te­ris lingüístics i cul­tu­rals supre­ma­cis­tes con­tra el català. Així volen fer creure que hi ha unes llengües que a tots els efec­tes tenen més drets que d’altres, com si fos un fet natu­ral. Cosa que avui no s’atre­vi­rien a dir, per exem­ple, dels gèneres. Cre­uen que la seva llen­gua és la més uni­ver­sal i la més con­tra­cul­tu­ral, la més edu­cada i la més cana­lla, la més inter­na­ci­o­nal i la més popu­lar, la més empre­sa­rial i la més sin­di­ca­lista, la més antiga i la més rejo­ve­nida, la més divina i la més laica. Sigui quin sigui el valor en qüestió, quan aquest valor en un deter­mi­nat con­text és posi­tiu, el supre­ma­cisme el fa seu i adju­dica a la llen­gua que mino­ritza el valor invers. Per exem­ple en un entorn naci­o­nal­catòlic par­lar català no era par­lar “cristià”, i en un entorn revo­lu­ci­o­nari ler­rou­xista par­lar català era par­lar la llen­gua de la bur­ge­sia, i així suc­ces­si­va­ment: el català no podia ser ni modern, ni científic, ni sexi, ni etc. Abril del 2023, a la Cata­lu­nya del Nord l’Estat francès no el dei­xen uti­lit­zar en les reu­ni­ons dels ajun­ta­ments. I a l’Estat espa­nyol, per només dir una cosa que els –i ens– hau­ria de fer morir de ver­go­nya, encara s’impe­deix la reci­pro­ci­tat tele­vi­siva entre els ter­ri­to­ris que com­par­tei­xen el català com a llen­gua comuna.