El català, objectiu impossible

Quan algú en el seu país s’ha de pro­po­sar, com a repte, poder viure exclu­si­va­ment en català, vol dir que la cosa està molt car­dada. Em vaig fer aquest propòsit quan tre­ba­llava en una empresa en què totes les rela­ci­ons eren en català. Podia tenir resolt el tema lingüístic en l’àmbit labo­ral i fami­liar i en l’entorn social, mal­grat tot, no vaig asso­lir l’objec­tiu. En molts espais del nos­tre entorn, cada dia s’uti­litza més el cas­tellà. És la llen­gua que sents en la majo­ria d’emis­so­res de radio i canals de tele­visió. El cas­tellà també és pre­do­mi­nant en l’àmbit edi­to­rial, de dia­ris, revis­tes i publi­ca­ci­ons de tota mena, per no par­lar de tot l’entorn judi­cial i dels ser­veis i ins­ti­tu­ci­ons depen­dents de l’admi­nis­tració de l’Estat. També mol­tes empre­ses s’han pas­sat al cas­tellà. No cal que expli­qui la immersió lingüística espa­nyola que hi ha a Bar­ce­lona. I et cauen els collons a terra quan veus que la solució que impulsa el nos­tre govern són pedaços i cam­pa­nyes pun­tu­als, com l’extra­or­di­nari repte de par­lar d’entrada en català amb tot­hom i a tot arreu durant 21 dies. Com si fos una gran cosa! La llen­gua no se salva amb cent mesu­res, a cop de decret, ni amb cam­pa­nyes publi­citàries. Fa massa anys que s’estan incom­plint impu­ne­ment totes les lleis de nor­ma­lit­zació lingüística. Les incom­plei­xen les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons gover­na­men­tals del país, en l’ense­nya­ment, la sani­tat, la justícia, els mit­jans de comu­ni­cació públics i pràcti­ca­ment a tot arreu. Només a tall d’exem­ple, hi ha empre­ses de ser­veis con­trac­ta­des pel Depar­ta­ment de Salut que s’adre­cen als paci­ents exclu­si­va­ment en cas­tellà i vul­ne­ren el dret dels usu­a­ris a ser ate­sos en català a la sani­tat pública, i això és una cons­tant que s’ha impo­sat. El pano­rama és tan deso­la­dor que avui hi ha acti­vis­tes que es dedi­quen a posar adhe­sius amb el lema Ho volem en català en espais on hi ha la reto­lació només en cas­tellà. Fa pocs dies, en un calaix encara vaig tro­bar adhe­sius d’aquells del Català a l’Escolà i En català, si us plau dels anys de joven­tut, de quan no teníem ni l’Esta­tut, ni lleis de nor­ma­lit­zació lingüística. Sabeu que fèiem? Exac­ta­ment el mateix que fan ara els acti­vis­tes de l’ANC i d’Òmnium. I és què estem avançat cap enrere, com els crancs.