Llarena, present!

Espa­nya ha acon­se­guit reduir l’amenaça inde­pen­den­tista a una aldea d’irre­duc­ti­bles que no tenen cap altra poció màgica que no sigui la democràcia, els drets fona­men­tals asso­ci­ats i el dret euro­peu com a única juris­dicció dis­po­sada a vet­llar aquests drets i a escol­tar la seva versió dels fets. I entre els irre­duc­ti­bles, l’euro­di­pu­tada Clara Pon­satí, abans per­se­guida per sedició i ara només per deso­bediència, però per­se­guida, detin­guda (il·legal­ment) fa uns dies a Bar­ce­lona i ara reque­rida a decla­rar pel jutge Lla­rena (Tri­bu­nal Suprem) amb tot l’arc de l’espa­nyo­lisme polític fent-li els cors. I per què? Doncs en essència per mar­car paquet, per demos­trar qui mana i per evi­den­ciar que ningú pot esca­par del seu poder i que qui gosa qüesti­o­nar el sis­tema i la seva vir­tut s’ha d’aca­bar age­no­llant, davant un guàrdia civil, un jutge, un fun­ci­o­nari de pre­sons o davant de tots tres.

La para­doxa és que Espa­nya és molt euro­pea per defen­sar la juris­dicció i el pro­jecte de la UE, però en deter­mi­na­des qüesti­ons no hi ha ni juris­dicció, ni pro­jecte que val­gui, només com­promís i vocació de pas­sar per l’adreçador tot aquell que qüesti­oni el seu mun­tatge, ja ho saben, la sobi­ra­nia indi­vi­si­ble, el rei i l’statu quo, que volen man­te­nir com si no existís res més. Fins i tot per sobre de la llei euro­pea, que diu que el fet no és cap delicte, que Lla­rena no és el jutge pre­de­ter­mi­nat per llei per encau­sar-los, que la detenció de fa unes set­ma­nes a Bar­ce­lona va vio­lar la immu­ni­tat de l’euro­di­pu­tada o que, quan un jutge naci­o­nal ha estat infor­mat d’un pro­ce­di­ment d’empara dels pri­vi­le­gis i la immu­ni­tat d’un euro­di­pu­tat, el jutge ha de sus­pen­dre el pro­ce­di­ment judi­cial i diri­gir-se a l’euro­cam­bra.

És el que hi ha, l’Espa­nya que hi ha. La que, quasi mig segle després de la mort de Franco, encara per­met fer apo­lo­gia del fei­xisme, del fran­quisme i del falan­gisme, encara des­munta mau­so­leus de la dic­ta­dura, i quan ho fa envia un esca­mot poli­cial sense defen­ses ni fusells, ni auto­ri­tat per con­te­nir els par­ti­da­ris de José Anto­nio Primo de Rivera. Quins temps aquells en què la democràcia espa­nyola envi­ava bata­llons d’anti­dis­tur­bis rabi­o­sos i armats fins a les dents per ata­car ciu­ta­dans amb pape­re­tes i urnes.