Keep calm
Toni Sala i els murmuris
He llegit força textos sobre la vida i l’obra de Juan Rulfo, sobre els perquès de la seva escriptura, sobre la impressió que causa en el lector aquella “estada coral en els inferns”, que és com va definir Susan Sontag Pedro Páramo, una novel·la que va commoure García Márquez fins a tal punt que “aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura”. I pocs textos m’han impactat més, pocs han estat tan il·luminadors i tan sensuals, tan implicats amb l’univers de Rulfo, pocs han sabut anar tan al fons de la seva narrativa, com el relat que Toni Sala acaba de publicar a Biblioteca del Núvol, una descripció de l’excursió que l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols va fer l’any passat als paratges de Pedro Páramo, a l’estat de Jalisco, a Comala i San Gabriel, al tenebrós, inhòspit Llano Grande. El publica la revista digital Núvol (es pot llegir només en digital) i es titula Viatge a Comala, poc més de 60 pàgines extraordinàriament ben escrites que, per a mi, han estat el regal més inesperat i profitós d’aquest Sant Jordi. Jo deixaria tot el que estiguin fent per devorar l’evocació d’un viatge que és alhora el retrat de la peripècia de tres catalans, acompanyats d’un taxista mexicà, per territoris aspres, amarats de violència i desolació, explícita o intuïda, tenaç i persistent, i una lectura fructífera, entenimentada i suggestiva sobre una de les grans peces de la literatura universal.
Sala diu que “només val la pena viatjar per la gent o la llum”. La gent, aquí, són les veus i els murmuris dels difunts, fantasmes que apareixen, com a Pedro Páramo, en el cementiri de Comala, compartint l’existència en la frontera indestriable entre la vida i la mort. I la llum, que Rulfo va captar tan bé com a fotògraf i que Sala rememora amb la seva prosa. “Barreja la llum i el silenci”, diu, i ens parla de l’“estat de trànsit” que significa escriure i compara Rulfo amb Víctor Català, allunyats de la retòrica, atents als sons de “la terra erma dels pagesos”. Facin el favor i no es perdin aquest viatge on Sala palpa “la penca maragda de l’atzavara”.