Venen eleccions

El llarg iti­ne­rari que Cata­lu­nya va recórrer durant una dècada i que va cul­mi­nar l’1-O del 2017 va dei­xar una des­ti­nació oberta. Alguns ens han vol­gut convèncer que el viatge s’ha aca­bat, ens dema­nen que aban­do­nem a mitja ruta i que renun­ciem als nos­tres objec­tius de país. Però de cap manera hem de creure’ns que la solució sigui desis­tir. Cer­ta­ment, els resul­tats del procés català han estat dramàtics per a nosal­tres, però alhora no hem d’obviar els perills de con­ti­nuar amb les polítiques actu­als. La falta de cohesió i de lide­rat­ges ha ali­men­tat l’escep­ti­cisme i ha creat un clima de desen­gany i con­fusió gene­ra­lit­zada.

Insos­pi­ta­da­ment, hem arri­bat al punt que qual­se­vol intent de repren­dre la lluita per la inde­pendència es mira amb incre­du­li­tat i es qua­li­fica d’utòpic. Ens ho han vol­gut fer creure perquè con­ti­nuar-la segueix dema­nant la mateixa res­posta, el tren­ca­ment radi­cal amb el pro­jecte auto­no­mista. El fet és que no podem estar per­duts inde­fi­ni­da­ment, hem de reo­ri­en­tar-nos. Hem d’evi­tar la natu­ra­lit­zació del retorn a l’auto­no­misme.

La inca­pa­ci­tat d’un ampli sec­tor de la classe política per fer autocrítica, per aban­do­nar les dis­sen­si­ons inter­nes, les con­tra­dic­ci­ons i la falta de deci­si­ons com­par­ti­des ens ha anat eslla­vis­sant cap a les for­mes més bai­xes de l’inde­pen­den­tisme. “La no col·labo­ració amb el mal és un deure tan impor­tant com la col·labo­ració amb el bé”, deia Gandhi; en canvi, hem aca­bat veient com els par­tits inde­pen­den­tis­tes expres­sa­ven, per activa o per pas­siva, com­pli­ci­tats amb els par­tits que es neguen a reconèixer el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Hem pre­sen­ciat com s’ha asfi­xiat l’impuls de la soci­e­tat civil i seria trist veure com s’ofega encara més a mesura que passa el temps si no tenim capa­ci­tat de reacció.

Ens hau­ria de fer reac­ci­o­nar l’ascens real i perillós d’una cata­la­nofòbia mani­fes­ta­ment crei­xent, cada dia més des­ca­rada, que afecta tots els àmbits del nos­tre país i que va minant-ne el futur. El trac­ta­ment poli­cial o penal de tot el que és polític no pot con­ti­nuar crei­xent: els cibe­ra­tacs, els paga­ments amb fons reser­vats per acon­se­guir fal­ses incul­pa­ci­ons, la poli­cia patriòtica, les ame­na­ces judi­ci­als, els atacs cons­tants als nos­tres drets lingüístics, la per­se­cució de la lli­ber­tat d’expressió, la cri­mi­na­lit­zació del movi­ment inde­pen­den­tista... Men­tres­tant, ja tenim 3.400 per­so­nes repre­sa­li­a­des, que con­ti­nuen espe­rant; per dig­ni­tat, no ho hauríem de per­me­tre. Si desis­tim davant de l’opres­sor vol dir que no el con­si­de­rem opres­sor. Que es vagi este­nent l’immo­bi­lisme i la pas­si­vi­tat és l’arma més gran que tenim con­tra nosal­tres.

Des de la soci­e­tat civil sabem que la inde­pendència no és gratuïta i ho vam demos­trar amb coratge optant per la sal­va­guarda d’allò més irre­nun­ci­a­ble: la justícia i la lli­ber­tat. Des d’un inici el pro­ta­go­nisme l’ha tin­gut la gent al car­rer; sabem que cal estar dis­po­sats a assu­mir rep­tes per cons­truir el futur, per això no ens podem aba­tre ni renun­ciar a viure oberts a l’anhel d’un país nou. La ciu­ta­da­nia pot com­pren­dre les for­ces i els límits de les for­ma­ci­ons polítiques, però això no jus­ti­fica que se cen­trin única­ment en con­trovèrsies cap a les lògiques de par­tit que col·lapsen l’inde­pen­den­tisme, amb una agenda política que no pre­veu actu­a­ci­ons de pes i que, fins i tot, sovint ens aver­go­nyeix. Diuen que és més fàcil defen­sar els interes­sos que els valors, pot­ser per això par­tits i ciu­ta­da­nia estan aga­fant camins diver­gents. A hores d’ara, els interes­sos par­ti­dis­tes ja no coin­ci­dei­xen amb la lluita per la sobi­ra­nia que encara desitja la ciu­ta­da­nia. El canvi real serà pos­si­ble quan es vagi esgo­tant el caïnisme i el càlcul interes­sat dels par­tits, i alhora es repren­gui amb força la mobi­lit­zació ciu­ta­dana que ha tin­gut sem­pre la dinàmica de la gratuïtat.

Per això, és neces­sari que des­ple­guem for­mes de par­ti­ci­pació d’abast col·lec­tiu que no supo­sin gra­vi­tar en la mateixa òrbita dels par­tits. Vol­dria pen­sar que començarem a ges­tar una etapa que farà de l’esfera pública un lloc de pro­tecció dels drets més fona­men­tals sem­pre amenaçats, un àmbit pen­sat des de valors pro­fun­da­ment democràtics. D’ara enda­vant, doncs, les actu­a­ci­ons hau­rien de por­tar la lla­vor de la con­fron­tació, que no és sinònima de bel·ligerància o de violència, però sí del com­bat de la inac­ti­vi­tat.

D’aquí a unes set­ma­nes tor­na­rem a votar. Si real­ment volem fer un canvi que obri una porta al futur, l’ofen­siva que ens toca empren­dre ara és la pro­testa i la rei­vin­di­cació; coor­di­nant acci­ons per fer-ho pos­si­ble en una aposta clara per inter­rom­pre inèrcies. La posició rup­tu­rista hau­ria de ser, per tant, la pre­missa per aga­far una ori­en­tació que generi pos­si­bi­li­tats sub­ver­si­ves, con­dició ine­lu­di­ble per fer un canvi de para­digma.