El treball no dignifica

Fa un temps un amic meu va obte­nir tot cofoi la plaça interina de cui­ner en un res­tau­rant de vai­xe­lla llu­ent i el gla­mur es va aca­bar quan va ser infor­mat que, enlles­tit el ser­vei, abans de tor­nar cap a casa pri­mer havia de nete­jar els lava­bos. Mai n’hi ha hagut, de gla­mur, a la feina, ni tan sols en té la massa ben remu­ne­rada de minis­tre, mireu si no el paperàs d’en Bolaños pido­lant espai a la tarima i humi­liat sense pie­tat per l’aco­mo­da­dora de les buta­ques. A la manca de gla­mur, s’hi afe­geix una con­junció adversa que va empo­brint la classe tre­ba­lla­dora, amb els sous con­tin­guts i els preus des­bo­cats, sense que els sin­di­cats majo­ri­ta­ris tro­bin oportú desen­ter­rar la des­tral. Per això aca­bem de viure un Pri­mer de Maig desin­flat, amb tan poca gent als car­rers que no sabies si n’hi havia més a Girona o a la capi­tal cata­lana. Després hem cone­gut que mai tants havíem estat tre­ba­llant alhora –20,8 mili­ons cotit­zant a tot l’Estat– però, mal­grat l’eufòria ofi­cial, la lle­tra petita de l’atur diu que es manté la deso­cu­pació de llarga durada i les nul·les expec­ta­ti­ves per als joves. Hores abans de la festa obrera, la repe­tició de l’incom­bus­ti­ble pro­grama d’humor tele­vi­siu APM ens mos­trava com envi­a­ven una repor­tera al tor­neig Comte de Godó amb l’objec­tiu de cop­sar l’essència de la fauna enllus­trada que papa­llo­neja tot volt de les pis­tes de ten­nis. Es veien tres paios degus­tant líquids dub­to­sos en gots de plàstic i la repor­tera s’hi atan­sava per pre­gun­tar-los si havien fet cam­pana a la feina per poder assis­tir a la dis­tin­gida cita espor­tiva. “No”, res­po­nia el que tenia més bufera, “jo tinc sort, jo soc empre­sari”, i en dir-ho sem­blava que li bri­llava l’implant dau­rat del pre­mo­lar. El segon també pro­cla­mava, ufanós, la mateixa posició labo­ral, men­tre que el ter­cer pre­ci­sava: “Jo soc el prin­gat de tots tres, jo soc empleat... de banca.” Pro­grama d’humor, però per­so­nat­ges reals. Encara rai que no tots els empre­sa­ris són tan osten­to­sos ni tenen tanta tirada a fer cam­pana. Sense pro­po­sar-s’ho, la tele cata­lana aca­bava de sin­te­tit­zar millor que cap tele­notícies la rea­li­tat d’aquest Pri­mer de Maig i de tots els que l’han pre­ce­dit. Des de l’edat de l’alle­ta­ment, ens han fet creure que el tre­ball ens dig­ni­fi­cava però és men­tida, tre­ba­llar no dig­ni­fica, tre­ba­llar des­gasta i la sort la tenen els que no ho han de fer per viure.