La por, altre cop

Entenc que ha de ser frus­trant ini­ciar un tema de con­versa i que l’inter­lo­cu­tor que tens al davant, en aquest cas jo, no s’hi enganxi. Dar­re­ra­ment, ho he posat en pràctica un parell de vega­des amb un boti­guer del barri tot cap­gi­rant la con­versa. I és que té per cos­tum dei­xar anar una pri­mera frase rela­ci­o­nada amb el temps i espera que m’hi afe­geixi per espla­iar-se amb un dis­curs ter­rorífic sobre l’emergència climàtica i les con­seqüències catastròfiques que se’n deri­ven. I sor­tir de la botiga, havent-me dei­xat els quar­tos i una part de l’ànim, allà per terra. Soc cons­ci­ent de la situ­ació excep­ci­o­nal de sequera per la qual tra­ves­sem i dels efec­tes que tot ple­gat té en el con­junt del ter­ri­tori, de nord a sud, des dels camps de con­reu fins a l’aigua de boca, però no estic dis­po­sada a con­ta­giar-me del dis­curs de la por, el mateix que va impreg­nar la pandèmia per la covid. Un altre cop, no. Perquè si ali­men­tar els pen­sa­ments nega­tius, par­lar tot el dia i amb tot­hom d’esce­na­ris apo­calíptics per l’escas­se­tat de plu­ges, les tem­pe­ra­tu­res de ver­ti­gen que tin­drem aquest estiu i les res­tric­ci­ons de la tar­dor fes caure ni que fos­sin alguns rui­xats, ales­ho­res m’hi dei­xa­ria arros­se­gar. Però en aquesta par­tida el que cal és ocu­par-nos-en més que no pas pre­o­cu­par-nos, i anar tots, polítics i ciu­ta­dans, en una mateixa direcció.