L’agent del caos

Tenir col·legues intel·ligents és un pri­vi­legi, sobre­tot si saben fer sil·logis­mes als quals tu no arri­ba­ries ni en set vides. Es veu que l’agent del caos de la meva al·lèrgia crònica de cada pri­ma­vera des que tinc ús de raó –si és que en tinc, que està per veure– no és cap altre que el patri­ar­cat. Sí, amics, tinc al·lèrgia al patri­ar­cat. Hi ha arbres feme­lla que només donen fruits, men­tre que n’hi ha de mas­cles que escu­pen i escam­pen el pol·len; una matèria que als des­ven­tu­rats com jo se’ns fica per tot arreu, ens fa plo­rar ulls i nas, ens fa estos­se­gar a ritme de metrònom, ens fa sem­blar una màquina de vapor i ens con­ges­ti­ona la cara com si ens hagues­sin car­dat un gec d’hòsties. L’abe­lla pri­mer va a l’arbre mas­cle per poder tras­lla­dar el pol·len a l’arbre feme­lla i fer efec­tiva la pol·linit­zació. Es veu que, si la bes­ti­ola no ho fa en aquest ordre, la màgia no fun­ci­ona. I a les ciu­tats es plan­ten més arbres mas­cles que feme­lles per estal­viar-se que els fruits cai­guin a terra, embru­tin les vore­res o facin rellis­car i matin algú. Té collons la cosa, mai millor dit. Botits com glo­bus defor­mats, sor­tim al car­rer de manera llas­ti­mosa i mirem de dis­si­mu­lar l’esfèrica amb ulle­res de sol d’estre­lla del cinema de Hollywood. Però tard o d’hora ens les hem de treure i espan­tem els feli­gre­sos. La meva al·lèrgia ara té una expli­cació que fa pat­xoca. Cal que trobi amb urgència el remei. No es tracta pas d’anar cla­vant coces als arbres mas­cles o, per extensió, als homes que mar­quen ter­ri­tori sense aixe­car la pota, sinó que és neces­sari inven­tar un anti­his­tamínic potent i defi­ni­tiu que posi fi a aquesta xacra. La metàfora està ser­vida.