En parlem?

Lamine Yamal, un noi de 15 anys, ha debutat amb el primer equip masculí del Barça. Tan bon punt va tocar la primera pilota, ara fa nou dies, es va posar en marxa una maquinària de mitologització en què representants futbolístics, mitjans de comunicació i club col·locaven aquest estudiant d’ESO en un accelerador de partícules capaç de multiplicar el vertigen dels valors aspiracionals de tants joves de la nostra societat. Aquest enèsim part amb fòrceps d’una promesa esportiva coincideix amb la publicació de diversos estudis sobre les tendències professionals dels joves d’arreu del món. Són estudis que apunten, per exemple, que la majoria de joves portuguesos volen ser bombers; els xinesos, nutricionistes; els alemanys, professors; els canadencs, pilots d’aviació; els francesos, advocats i els saudites, escriptors; mentre que entre els llatins (catalans i espanyols són inclosos en aquest grup) hi ha predilecció per ser influenciador i youtuber.

Podem gastar tones de moralisme crític arran del fenomen Lamine Yamal, però cal situar-ho en un context global en què el poder econòmic s’ha erigit en la principal font de normativitat i la sacralització del diner és el fonamentalisme religiós més estès de la nostra època. Tampoc s’hi val a criminalitzar els joves dient que “busquen diner fàcil i amb el mínim esforç” i que per aquest motiu són proclius a vendre la seva ànima a les xarxes o a autohipnotitzar-se amb models com ara el de Lamine Yamal. Fer això seria excusar la responsabilitat dels adults i del món que lleguem. És un món que ha divinitzat les oligarquies econòmiques, que ha instaurat una concepció patrimonialista del poder, que ha naturalitzat la corrupció, que, en nom d’una competitivitat darwiniana i enmig del silenci incomprensible de molts pares i mares, promociona lideratges esportius nefastos o entrenadors que haurien de ser expulsats de les seves funcions per no tenir cap aptitud pedagògica ni civilitzant. En parlem, de tot això, també?