L’irrepresentable

Al final d’Un cel de plom, pel·lícula dirigida per Miquel Romans basada en el llibre homònim de Carme Martí, es posa en escena com Neus Català, amb la voluntat ferma de no oblidar la barbàrie del nazisme i explicar-la, va ser fotografiada amb el vestit que va ser obligada a dur en el camp de treball forçat de Holleischen, on amb un grup de companyes recloses va sabotejar la producció d’armament militar. Tot seguit es mostra la coneguda fotografia real de Neus Català, una dona lligada a la Resistència, la lluita per la justícia social i la memòria del que no pot oblidar-se.

Tanmateix, com en altres casos, no sembla que Un cel de plom contingui una reflexió sobre la complexitat d’encarnar la memòria d’aquell horror. De fet, la representació cinematogràfica dels camps nazis sempre resulta especialment problemàtica. Una cosa és la seva evocació a través de l’escriptura, tot i que quan no ho han fet els supervivents s’ha pogut caure en la banalitat sentimental: El nen del pijama de ratlles. Fins pot ser més convincent a través del dibuix, com ho va fer Art Spiegelman amb la novel·la gràfica Mauss, que precisament reflexiona sobre si el mitjà és pertinent per abordar el tema. El cas és que, pel que fa al cinema, es parla del perill que de l’horror se’n faci un espectacle. També, però, hi ha el fet que el realisme de la imatge cinematogràfica fa evident la falsedat: allò que es mostra no dona la mesura del que va passar. He tingut de nou aquesta sensació en veure Un cel de plom. No només per una manca de tensió dramàtica i de recursos per a l’ambientació: es com si hi faltés pensar en les dificultats de representar una realitat que voreja l’irrepresentable.