Barcelona 1929

D’aquí a pocs dies farà cin­quanta anys de la inau­gu­ració de l’Expo­sició Inter­na­ci­o­nal de Bar­ce­lona del 1929. Jo tenia dos anys, ales­ho­res, i per tant no en recordo res. Sé que quan vaig ser una mica més gran­det vaig anar-hi, perquè he vist una foto­gra­fia on sóc, amb el meu avi, davant les colum­nes llu­mi­no­ses d’en Buïgas. Si no recordo mala­ment, hi havia unes fonts en les quals l’aigua feia sal­ti­ro­ne­jar pilo­tes i una mena d’obe­liscs de vidres, de color gro­guenc, em sem­bla. De tota aquesta ins­tal·lació de fan­ta­sia aquàtica i llu­mi­nosa, que s’este­nia per tot el recinte, ara només en queda la font cen­tral. És una llàstima que s’hagi des­truït aquest tes­ti­moni deco­ra­tiu d’una època.

Des de començament de segle que la ciu­tat volia fer una expo­sició, però per tot un seguit de cir­cumstàncies els pro­jec­tes –diver­sos– no van anar enda­vant. La dic­ta­dura de Primo de Rivera es va fer seva la idea... a base de com­pro­me­tre econòmica­ment l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Durant molts anys els bar­ce­lo­nins vam haver d’incor­po­rar a la nos­tra cor­res­pondència aquell famós segell “pro­Ex­po­sició” per tal d’inten­tar reduir els deu­tes muni­ci­pals. Això del “peatge català” ja ve de lluny...

Diuen que amb l’Expo­sició el règim de Primo de Rivera volia resol­dre el pro­blema de l’atur. Les obres van ser, real­ment, molt con­si­de­ra­bles, i les con­seqüències, impre­vi­si­bles per a Bar­ce­lona, encara que algú afirma que la Dic­ta­dura ho havia pre­vist molt bé: l’arri­bada d’una gran onada d’immi­grants, en els quals es con­fi­ava per aigua­lir la força del cata­la­nisme. També es diu que s’havien d’alçar, a l’entrada, qua­tre tor­res, que final­ment foren supri­mi­des pel seu “sim­bo­lisme”.

No es pot negar que l’Expo­sició fou un esde­ve­ni­ment, que el nom de Bar­ce­lona va córrer per tot el món i que afa­vorí el des­co­bri­ment de la mun­ta­nya de Montjuïc, urba­nit­zada no feia gaire i fins ales­ho­res pràcti­ca­ment des­co­ne­guda per la majo­ria de ciu­ta­dans; força anys més tard, em sem­bla, quan es refe­ria a aquell indret la meva mare no en deia pas Montjuïc, sinó “l’Expo­sició”.

S’ha dit que la Dic­ta­dura patro­cinà l’Expo­sició amb un espe­rit tri­om­fa­lista. Podia ser d’altra manera? En prin­cipi, totes les expo­si­ci­ons són “tri­om­fa­lis­tes”, tant se val qui les orga­nitzi. Es busca la monu­men­ta­li­tat, l’assistència mas­siva i el pres­tigi d’una ciu­tat o d’un país –expo­si­ci­ons de París del 1889, de Brus­sel·les, d’Osaka– i en defi­ni­tiva es tracta de demos­trar que “les coses rut­llen”. A més de l’Expo­sició què pas­sava, però, en aque­lla Bar­ce­lona de la pri­ma­vera del 1929? Hi havia atra­ca­ments, petards a la Ram­bla, detenció d’estu­di­ants; el 18 d’abril –un mes abans d’inau­gu­rar l’Expo­sició– és sus­pesa tota actu­ació docent a la Uni­ver­si­tat fins al pri­mer d’octu­bre, també és sus­pesa la revista “L’Estu­di­ant”; després, multa i sus­pensió per cinc dies del diari “La Nau” per no haver pas­sat per cen­sura les gale­ra­des d’un arti­cle; multa a “El Cor­reo Catalán” i sus­pensió inde­fi­nida d’“EI Matí” –diari catòlic que havia sor­tit el 24 de maig– i “Las Noti­cias”... i el 9 d’octu­bre el mateix Primo de Rivera publica a “La Van­guar­dia” un arti­cle con­tra els polítics i intel·lec­tu­als que ata­quen el seu règim.

El Barça, però, és rebut entusiàsti­ca­ment en tor­nar de Madrid, gua­nya­dor del cam­pi­o­nat de Lliga. La mani­fes­tació popu­lar no pot ésser “sus­pesa”.