Dubtes electorals

El 28 de maig esco­lli­rem els con­sis­to­ris que gover­na­ran els nos­tres ajun­ta­ments durant els pro­pers qua­tre anys. És a dir: deci­di­rem en mans de qui posem el nos­tre benes­tar més imme­diat, aquell que es con­creta en la pres­tació de la majo­ria dels ser­veis que tro­bem a la porta de casa, en l’entra­mat del medi urbà i en els espais natu­rals dels llocs on vivim. I si se’ns plan­te­gen inter­ro­gants cada vegada que hem de deci­dir quina pape­reta posa­rem a l’urna, davant d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals els dub­tes s’accen­tuen perquè els efec­tes del nos­tre encert o del nos­tre error són molt més pro­pers i per­cep­ti­bles. Aquí n’ano­tem alguns per refle­xi­o­nar-hi.

PER­SO­NES O PAR­TITS? Sem­pre hem sen­tit a dir que en unes elec­ci­ons muni­ci­pals es voten les per­so­nes i no les sigles i aquest cri­teri se sobre­entén com un valor posi­tiu perquè pre­val el conei­xe­ment dels can­di­dats per damunt dels interes­sos supra­mu­ni­ci­pals dels par­tits. Però això no és sem­pre tan clar. Per més vàlids o cone­guts que siguin els can­di­dats, si tenen ambició política se sot­me­tran a les direc­trius del par­tit perquè és una con­dició indis­pen­sa­ble si volen que la seva car­rera pros­peri. I si no en tenen, també hau­ran de recórrer als recur­sos de la seva orga­nit­zació perquè els aju­din a resol­dre entre­bancs o els faci­li­tin ges­ti­ons o inver­si­ons si governa en ins­ti­tu­ci­ons supe­ri­ors. Els que no es vul­guin con­for­mar amb el prag­ma­tisme d’esco­llir un can­di­dat o can­di­data “de par­tit”, poden decan­tar-se per can­di­da­tu­res inde­pen­dents? Només si són capaços d’asse­gu­rar-se que tin­dran la mateixa eficiència i que no són també pre­so­ners d’altres interes­sos.

EXPE­RI­MEN­TATS O NOVELLS? A Cata­lu­nya tenim ajun­ta­ments de dimen­si­ons molt dife­rents i no n’hi ha cap que sigui fàcil de ges­ti­o­nar, però la difi­cul­tat es mul­ti­plica expo­nen­ci­al­ment com més gran és. Entrar en una admi­nis­tració local i haver de tore­jar alhora els labe­rints burocràtics, les tram­pes que l’equip de govern i l’opo­sició es paren recípro­ca­ment, les com­ple­xi­tats de les deman­des dels ciu­ta­dans, de les enti­tats i dels grups d’interes­sos que asset­gen sem­pre els qui gover­nen, pot fer per­dre l’ànim i la paciència a qual­se­vol. És millor triar un can­di­dat o una can­di­data expe­ri­men­tats i accep­tar el risc dels seus vicis? O esco­llir-ne un altre de fresc i novell i córrer el risc de veure’l ofe­gar-se? Pro­ba­ble­ment, la millor opció és tro­bar una can­di­da­tura que reu­neixi els dos per­fils, que pro­jecti un propòsit de reno­vació pro­gres­siva i con­fiar que no s’enco­ma­nin res­pec­ti­va­ment ni els ner­vis dels debu­tants ni els vicis dels aco­mo­dats.

PRO­JECTE DE CIU­TAT. Un can­di­dat a alcalde o alcal­dessa, un grup polític, han de tenir un model de ciu­tat i l’han de saber expli­car i con­cre­tar. Per tant, d’entrada, con­vin­dria refu­sar els pro­gra­mes elec­to­rals que pre­sen­ten bate­ries de mesu­res dis­per­ses, que només pre­te­nen cap­tar vots tapant forats o posant en evidència les man­can­ces dels governs pre­ce­dents. I com que és més fàcil recep­tar que pren­dre i fer pro­me­ses davant d’un paper és molt més sen­zill que fer-les amb el pres­su­post muni­ci­pal a la mà, cal des­con­fiar de les pro­pos­tes gran­di­loqüents que no vin­guin acom­pa­nya­des d’un pla de finançament i d’un calen­dari de rea­lit­zació; però, sobre­tot, de les que no for­min part d’un pro­jecte de ciu­tat defi­nit prèvia­ment i amb clare­dat.

UNI­O­NIS­TES O INDE­PEN­DEN­TIS­TES? Els elec­tors inde­pen­den­tis­tes s’enfron­ten a un doble dilema. D’una banda, i en el cas que els par­tits uni­o­nis­tes pre­sen­tin can­di­dats que ofe­rei­xin bones expec­ta­ti­ves per al progrés del muni­cipi, els votants han de deci­dir si valo­ren aquesta opor­tu­ni­tat per damunt de tot el que aquests par­tits repre­sen­ten. És a dir, si estan dis­po­sats a obli­dar que han estat par­ti­da­ris i fomen­ta­dors de la repressió, que ho con­ti­nuen essent i que no hi podran comp­tar per a res que tin­gui a veure amb l’amnis­tia ni amb l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. I, per un altre cos­tat, també han de valo­rar si estan dis­po­sats a sacri­fi­car les bones expec­ta­ti­ves que ofe­reix un can­di­dat o una can­di­data, per invo­lu­crar-se en la guerra fra­tri­cida de l’inde­pen­den­tisme i votar con­tra un bàndol o con­tra un altre o fugir avor­rits cap al vot en blanc. I dic expres­sa­ment el vot en blanc perquè l’abs­tenció –legítima, és clar– repre­senta renun­ciar a l’únic acte que ens per­met trans­for­mar la soci­e­tat des de la democràcia. Repre­senta renun­ciar a un dret indi­vi­dual que va cos­tar molts d’anys d’esforços i de sofri­ment a molta gent per recu­pe­rar-lo.