Això era i no era

Això era i no era un país medi­ter­rani, en un angle pri­vi­le­giat de l’Occi­dent del Sud, on es cul­ti­va­ven les men­ges més salu­da­bles i deli­ci­o­ses: fruita, cereal, horta, oli­ve­res, vinyes, on es cri­a­ven bèsties de carn fer­mes i s’hi pes­cava peix de pri­mera... Per un moment, molts dels ciu­ta­dans tin­gue­ren la fan­ta­sia del que ano­me­na­ren sobi­ra­nia ali­mentària, puix que per a d’altres recur­sos, com ara els mine­rals, depe­nien de l’exte­rior. Vingué una pesta que durà dos anys; molts camins es tan­ca­ren al trànsit i tot es va atu­rar, però de men­jar no en mancà. Els page­sos feren la seva feina, amo­ro­si­ren la terra i la gent sabia que de men­jar no en fal­ta­ria. Quan ja no patien per la salut, vingué una sequera. Els sem­brats s’asse­ca­ven al sol abru­sa­dor i els cam­pe­rols patien fins i tot pel far­ratge del bes­tiar... Ningú se’n recordà, d’aque­lla sobi­ra­nia, una de les poques que aquell raco­net de món hau­ria pogut exhi­bir amb orgull. De fora vin­gue­ren foras­ters jolius que les fon­des ompli­ren, i a aquests no els faltà de res, tam­poc aigua, ni men­jar, que el por­ta­ven de fron­te­res enllà si molt con­ve­nia

Cert, tot ple­gat sona com una ron­da­lla demagògica i reduc­ci­o­nista, però mirat amb pers­pec­tiva veiem que el més impor­tant, el men­jar, l’aigua, i fins i tot un sos­tre per viure, ja no són drets, són negoci.