Opinió

Tribuna

Allò que diuen les portes dels lavabos públics

“De veritat que, impunement, es manté en no sé quina mena d’imaginari col·lectiu que els homes diuen allò just i les dones parlen per parlar? Que els homes diuen allò essencial, imprescindible, i que les dones cultiven la xerrameca?

Té un aire llegendari, de manera que fins no importa ni quan va passar, ni el lloc, ni qui ho va fer, perquè el mateix anonimat comprèn la multitud de qui ho podria haver fet: als lavabos d’un bar, algú va ratllar el nom de “Senyores” a la porta corresponent i hi va escriure “Dones” amb un pintallavis. És la resistència a ser “senyores” (que sol anar lligat a ser-ho “de”) i l’afirmació de la manera diversa de ser dona. Actualment, però, a la majoria de lavabos públics no només persevera la tan qüestionable distinció binària per gènere, sinó que el grafisme continua sent una exhibició de sexisme amb tota mena de clixés (en fi, quants de pictogrames de barrets hi ha a les portes dels homes encara que no en portin i quants, amb flors als de les dones encara que n’hi hagi que no n’han cultivat cap o no hi facin atenció) i de suposades bromes, compreses aquelles que il·lustren la divisió amb determinades fruites. Pot semblar increïble, però encara s’hi juga amb el color blau i el rosa. És cert que s’han incorporat dissenys discrets, però hi ha ocurrències que, volent ser originals, resulten d’un masclisme vomitiu. N’hi ha una que, de tan lamentable, s’ha fet cèlebre. En una porta hi ha escrit “Do Epic Shut” i a l’altra, “Smile. You’re losing weight”. És a dir, que els homes estan destinats a fer coses èpiques i que l’aspiració de les dones és perdre pes per poder somriure.

El cas és que fa poc, en un bar molt simpàtic i posem-hi que força modern situat en una localitat pròxima al delta de l’Ebre, vaig observar que, enmig de les dues portes separadores, hi ha un extintor per a incendis. Ho dic perquè hauria d’haver-ne fet ús per atemptar contra les paraules impreses a les portes. En una hi ha escrit “Bla”. En l’altra, tota la superfície està coberta per un munt de “bla” de diverses mides. No caldria aclarir-ho, però, en fi, la idea és que els homes només diuen “bla” i les dones fan “bla, bla, bla”. Potser hauria de callar perquè els organitzadors d’un festival, vinculat a un cineclub, m’havien convidat a parlar en aquell bar de la cineasta Agnès Varda, una feminista que, tanmateix, no crec que hagués tancat la boca si hagués vist els “bla, bla, bla”. Davant d’uns assistents generosos, vaig parlar molt de la Varda i, honestament, desitjo que no fos un “bla, bla, bla”: quan ens donen la paraula, sempre hi ha el perill d’abusar-ne. Concentrada a dir tres o quatre coses que potser sé de la directora d’Une chante, l’autre pas, vaig passar-ho per alt en aquell moment. Però el “bla, bla, bla” d’una porta i el “bla” de l’altra m’han quedat gravats fent remor en una part del meu cervell.

De veritat que, impunement, es manté en no sé quina mena d’imaginari col·lectiu que els homes diuen allò just i les dones parlen per parlar? Que els homes diuen allò essencial, imprescindible, i que les dones cultiven la xerrameca i, encara més, la tafaneria perquè duen a la massa de la sang ser unes bocamolles? Crec que va ser Teresa de Jesús que va escriure que van negar-li que pogués confessar perquè les dones són incapaces de mantenir un secret. Com passa sovint, se’m podria replicar que el “bla, bla, bla” de la porta és una broma, que moltes dones cada vegada més susceptibles, ves per on, ja ni es poden explicar certs acudits que fan tant de riure. Potser uns han rigut molt (i encara riuen) mentre unes callaven. I també reien (i riuen) després de parlar més del compte. Com ho fan després d’explicar-se entre ells tot allò que han fet amb el cos d’una dona (parlant-ne com d’un territori conquerit) o que hi farien.

Que els homes parlen poc? No han parat de parlar-nos, a les dones, imposant-nos què hem de fer i què no hem de fer. No han parat de tenir la veu cantant (o, en tot cas, la veu decisiva) a les mateixes famílies, a les empreses, a les institucions. A vegades, de fet, no han hagut de parlar gaire perquè amb poques paraules, o amb la mateixa presència, ja han deixat clar qui manava, si no és qui encara mana. Sí, a vegades les dones han parlat molt amb el desig de fer-se escoltar, com ara en tantes reunions en què després arriba aquell moment gloriós protagonitzat per un home que repeteix una idea expressada per una dona, però que, revestida amb l’autoritat masculina, aleshores sembla transcendental: encara més dita amb un registre greu i posant-hi la cara del que sap. Una broma, el “bla, bla, bla”? I tant!, una d’aquelles bromes que cultiven aquell supòsit que els homes diuen coses importants i les dones, banalitats. Essent igualitàries, nosaltres diem moltes estupideses, però ells, també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.