No va cridar perquè estava bloquejada

Aquesta setmana es publicava un estudi a la revista Nature Human Behaviour que evidenciava que en una situació de violència sexual els circuits neuronals que controlen i determinen el moviment voluntari del cos es bloquegen. Això provoca que les reaccions que apareixen durant l’agressió siguin involuntàries. En aquest sentit l’estudi evidencia que en el 70% dels casos analitzats les dones víctimes de violència sexual havien mostrat immobilitat durant l’agressió. Aquesta resposta involuntària que moltes dones defineixen com un estat de bloqueig és una resposta adaptativa davant un fet traumàtic com és una violació. Aquest estat de paralització, que també és conegut com a immobilitat tònica, apareix en situacions en què el nostre organisme identifica un risc extrem per a la nostra vida. Davant l’amenaça, ens preparem per respondre, sigui fugint, sigui lluitant o sigui bloquejant-nos. Aquestes tres respostes instintives estan vinculades al cervell reptilià, i per tant a la nostra naturalesa més animal, i no estan determinades per la raó.

Per sort, recerques en neurociència com la que citàvem anteriorment ens porten a concloure que la resposta del bloqueig és la més habitual en els casos de violències sexuals, cosa que fa explotar per l’aire els mites patriarcals com aquell tan instaurat que si no hi ha resistència és que hi ha consentiment. De fet, els autors del present estudi es sumen a les demandes que fa anys que es promulguen des del moviment feminista, i és que el silenci no pot ser descodificat judicialment com a consentiment, ja que en moltes ocasions, massa, amaga aquestes respostes de paràlisi.

“No va dir no”, “No es va resistir”, “No va cridar”, “No va fugir, estava allà quieta”..., són tan sols alguns exemples dels constants qüestionaments a què han de fer front les dones que han estat víctimes de violacions, en els processos judicials però també en el judicis socials paral·lels. Perquè en els casos de violències masclistes tothom s’hi atreveix. Ens han ensenyat que el que s’espera és que s’opini i es valori la situació: “Jo diria que no és veritat això que diu, no em quadra.” Emetre dictàmens com si això anés d’olfacte o d’intuïció. I us puc dir amb coneixement de causa que la valoració de la credibilitat del testimoni és una tasca complexíssima.

Els avenços en neurociència sobre l’estudi del trauma són essencials per poder comprendre com reacciona el nostre cervell. Per exemple, com es produeixen les amnèsies traumàtiques, les alteracions cromàtiques o com emergeix el record espontani a mesura que passa el temps després del trauma (a mesura que l’organisme que ha patit el trauma es regula, s’estabilitza i se sent segur, això permet que emergeixi el record i el reorganitza). Aquestes descobertes són essencials perquè ens ajuden a teixir el camí cap a la comprensió del trauma i això permet posar fi a la inintel·ligibilitat que ha imposat el patriarcat. Perquè construir fal·làcies sobre les violències sexuals i els processos traumàtics provoca que acabem recorrent a mites. Per contra, quan la investigació per fi es centra en experiències traumàtiques complexes com les que ens ocupen, s’acaben evidenciant aspectes que sense la pàtina patriarcal poden ser molt lògics. Davant la por, ens paralitzem. Davant el dolor del record, una part del que hem viscut s’emboira i fins i tot pot arribar a esborrar-se. Elements que trobaríem coherents si parléssim de víctimes d’altres fets delictius, però en el cas de violències masclistes els estereotips de la víctima perfecta o de l’agressió prototípica han desdibuixat i construït pseudorealitats que han segrestat la veritat.

Per això avui celebro els avenços en la investigació perquè ens ajuden a fonamentar tot allò que fa tant temps que prediquem, amb l’objectiu prioritari de desculpabilitzar i reforçar la credibilitat de les víctimes de les violències sexuals. Però em sulfura pensar que si la nostra societat no fos tan rematadament masclista i violenta, es podrien haver dedicat tots aquests esforços a millorar aspectes que tenen a veure per exemple amb com facilitar el procés d’integració del trauma en el cervell, o com potenciar la resiliència de les víctimes o com comprendre els efectes del trauma ocult amb el pas del temps. Perquè em sembla lamentable que la ciència hagi de focalitzar-se en aquests aspectes, no per millorar el seguiment, la recuperació o la reparació de les dones, sinó per oferir elements científics per desconstruir els estereotips patriarcals que han dinamitat la veracitat de les dones al llarg de la història. Que fàcil seria tot si ens haguessin cregut.