La nostàlgia del primer cop

Avui toca anar a votar. Si es vol, és clar, o si es pot, perquè hi ha gent que porta molts anys vivint a casa nos­tra i no té dret a esco­llir els seus repre­sen­tats muni­ci­pals. Si tot va bé aniré a votar perquè vaig apren­dre fa molts anys que és un dret, però també una obli­gació si després volem fis­ca­lit­zar la feina dels nos­tres repre­sen­tants muni­ci­pals. Res­pecto els que deci­dei­xen no anar a votar per raons medi­ta­des, però no ho com­par­teixo com tam­poc he entès gaire mai el vot en blanc perquè bene­fi­cia els extrems i per­ju­dica els del mig. Però tot­hom fa el que vol i cal res­pec­tar-ho.

Si animo la gent a anar a les urnes, com faran durant el dia d’avui els can­di­dats que no poden dema­nar el vot, és perquè durant molts anys no es va poder votar. Sí, en dic­ta­dura hi havia les vota­ci­ons con­tro­la­des pel règim fran­quista, tot i que alguna vegada se’ls cola­ven out­si­ders com va pas­sar a Girona amb Mau­rici Duran i Joan Botanch, que van anar a les Corts. Pas­sa­ven per peri­llo­sos ene­mics del règim tot i ser gent d’ordre. Mau­rici Duran va aca­bar pre­sen­tant-se (i no sor­tint) per la Lliga i Botanch, com a dipu­tat d’UCD pri­mer i d’Ali­anza Popu­lar després, per la banda libe­ral.

Rei­vin­dico el dret a votar. Durant el fran­quisme hi va haver referèndums, allò que ara els fran­quis­tes i alguns que no ho eren blas­men, espe­ci­al­ment si es fan a Cata­lu­nya l’1 d’Octu­bre. Però n’hi va haver abans de 1975, i recordo a casa que deien que calia anar-hi perquè con­tro­la­ven qui votava i fins i tot què votava. No devia ser això, però gai­rebé. El 1976 no vaig poder votar la llei de la reforma política de Suárez i el 15 de juny de 1977, un dime­cres, tam­poc vaig poder votar en les pri­mers elec­ci­ons gene­rals teòrica­ment lliu­res després del 1936. No tenia 21 anys. Sí que hau­ria pogut votar per reva­li­dar o no la Cons­ti­tució perquè van rebai­xar l’edat de vot als 18 anys. I en les sego­nes gene­rals del 79. I en les muni­ci­pals del 3 d’abril de 1979. Però no ho vaig fer perquè feia la mili, i encara que hi teníem dret, era com­pli­cat defen­sar drets amb els coman­da­ments fat­xes que hi havia a la caserna de Jaca, on em va tocar per­dre un any de la meva vida. El pri­mer cop, meu, com la cançó de La Trinca de 1977, va ser en les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya el 20 de març de 1980. La Trinca esce­ni­fi­cava votar per pri­mer cop com si fos la pri­mera relació sexual, i la cançó va tenir una gran popu­la­ri­tat dins de l’àlbum Trem­pera mati­nera.

Per això rei­vin­dico anar a votar, tot i la manca d’aque­lla pri­mera il·lusió. Des del record del pri­mer Ajun­ta­ment de Girona quan els regi­dors ana­ven a sopar després del ple i hi havia amis­tats que res va tren­car tot i for­mar part de par­tits radi­cal­ment opo­sats. Vaig veure a distància aque­lla foto de Nadal i el senyor Para­rols esce­ni­fi­cant la victòria de les esquer­res, tot i que van pac­tar amb CiU durant un temps. Després va arri­bar el par­ti­disme mal entès. Ara tot s’esce­ni­fica: el dis­curs, el to, el movi­ment de mans, l’esce­no­gra­fia. Ja no hi ha els grans mítings que omplien pave­llons, ni passió pels debats, ni lec­tura i anàlisi de pro­gra­mes. Ha can­viat molt tot, però una cosa és clara: cal votar. La política, o la fas o te la fan, va dei­xar dit Joan Fus­ter. Doncs això.