La revolució ja és aquí

Sabeu què us dic? Ho tinc clar: anem cap al matri­ar­cat. Estem vivint una revo­lució impor­tantíssima i ràpida. Les dones ocu­pen el poder i segu­ra­ment deu ser per bé. Si més no, està tan bé com quan els homes mana­ven o cre­ien manar. El procés social és lent, però segu­ra­ment més ràpid que molts d’altres can­vis que ha vis­cut la huma­ni­tat. Una revo­lució cru­enta, ben cert. Pen­seu en els cen­te­nars de milers de dones que han mort en aquesta lluita. Només heu de lle­gir els dia­ris. En diuen violència de gènere, violència mas­clista, violència domèstica. El nom no fa la cosa, encara que les revo­lu­cionàries també llui­ten en el camp de les parau­les, del llen­guatge. A finals del sei­xanta, començaments dels setanta del segle pas­sat, en Quim Jubert, neuròleg i amic, ens expli­cava com la invenció de la píndola anti­con­cep­tiva ho cap­gi­ra­ria tot. Mireu, deia, durant milers d’anys els homes van viure en un matri­ar­cat, perquè la dona era la que por­tava fills –i, per tant, riquesa i futur– a la família. En algun moment es va fer una lenta revo­lució: l’home, el mas­cle, va enten­dre que sense la seva inter­venció no hi havia fills. Amb aquest poder, a poc a poc, va cap­gi­rar la situ­ació i va néixer el patri­ar­cat, que encara es resis­teix a ren­dir-se. Fins a la píndola. Amb la píndola la dona tor­nava a tenir la pae­lla dels fills pel mànec. A Occi­dent, és clar. Perquè, amic lec­tor, hi ha una bona part del nos­tre món on impera amb molta força aquell patri­ar­cat, i no sem­bla pas que les coses s’enca­mi­nin al canvi. Hi ha bar­re­res difícils de sal­tar: soci­als, tra­di­ci­o­nals, reli­gi­o­ses, econòmiques, fami­li­ars... que poden fre­nar les tendències revo­lu­cionàries. Lla­vors, anem a un món divi­dit en dues grans esfe­res, la regida pel nou matri­ar­cat i la diri­gida pel vell patri­ar­cat? Hi haurà una mena de teló d’acer entre les dues cul­tu­res? Tor­na­rem als dos blocs com en temps del comu­nisme i el capi­ta­lisme? I, si fos així, què com­por­ta­ria aquesta divisió humana? Jo no soc en Quim Jubert. He de con­fes­sar humil­ment que no en tinc ni idea. Però m’espanta. En canvi, sí que crec poder avançar, només per l’experiència que donen els anys, que no serà pos­si­ble allò que tant pro­cla­mem uns i altres: la igual­tat de gèneres. Som com son. Sem­pre hi haurà qui mana el ramat. De fet som un gran ramat que demana models a seguir i ordres per obeir.