251 segadors

L’agost del 2019, Dra­gons Cata­lans, el club nord-català de rugbi a 13 de la ciu­tat de Per­pinyà, va ser pro­cla­mat campió d’Europa, impo­sant-se en la final al War­ring­ton Wol­ves. Un tri­omf històric dels cata­lans, que es con­ver­tien en el pri­mer equip no anglès que gua­nyava el títol, després de cent dis­set anys de cam­pi­o­nats. Abans del matx, un cor de noies angle­ses, filles de cata­lans resi­dents, van can­tar Els sega­dors al mig del camp. I això pas­sava al cor del Ches­hire, a War­ring­ton, entre Manc­hes­ter i Liver­pool. Però el cant d’Els sega­dors, als par­tits dels Dra­gons Cata­lans a Per­pinyà, té una llarga història i tra­dició. I ho porto aquí perquè el meu gran amic Albert Bueno, de Cabes­tany, és qui l’ha can­tat dues-cen­tes cin­quanta-una vega­des, a cada matx, sense fallar. “El crit de guerra per a un res­sor­gi­ment català”, així titu­lava la revista anglesa Love Rugby Lea­gue aquell dia de la final a War­ring­ton, en un repor­tatge sobre el nos­tre himne naci­o­nal. Ara l’Albert ha pas­sat el relleu a un altre can­tant nord-català, Fred Jonca, un jove talent apas­si­o­nat per la música. L’amic de Cabes­tany, al currículum, no hi té pas només aquest reguit­zell d’him­nes can­tats a l’estadi Gil­bert Bru­tus de Per­pinyà. Ni de bon tros. Fa cap a qua­ranta anys que canta, sem­pre en català, i té més de cent cançons gra­va­des, una car­rera musi­cal exem­plar. Ens conei­xem de temps ha, pels bons ofi­cis del comú amic Lluís Roura. Però va ser al Tea­tre Muni­ci­pal de Per­pinyà, el desem­bre del 2007, quan vaig poder mesu­rar tot l’esclat i la força de les seves cançons, el dia que cele­brava els vint anys d’ençà de la seva pri­mera. L’Albert fa molts anys que canta amb un com­promís, una fe i una constància poc comuns i ben difícils de man­te­nir. Sem­pre li he dit que és com un pica­pe­drer reser­vat i soli­tari però con­vençut de les seves idees, glos­sant l’ànima d’aquest nos­tre petit país que no s’assem­bla a cap altre. Les seves cançons són far­ci­des de poe­sia i de nostàlgia, però ple­nes també de la joia de viure, curu­lles de fe en la seva Cata­lu­nya que és la nos­tra. Des del llunyà 1986, quan gravà el pri­mer disc, fins avui mateix, feina i qua­li­tat han anat in cres­cendo. I faig ser­vir expres­sa­ment aquesta locució adver­bial ita­li­ana perquè és musi­cal i alta­ment defi­nitòria d’una rea­li­tat ben com­pro­va­ble.