Tal dia com avui del 1979
JOSEP MARIA ESPINÀS
Projecció exterior
El Congrés de Cultura Catalana se celebrà, com és sabut, a cavall d’una situació general en transformació, i això va restar-li, amb vista a una definició pública, el perfil més clar que hauria tingut en una època de dura resistència o, també, en una època en la qual ja s’hagués assolit una mínima estructura política pròpia. Però aquest fet no impedí que en el marc del Congrés es treballés molt decididament per treure partit de l’ocasió que es tenia entre mans, i fou la manera d’aplegar una sèrie de punts de vista, una voluminosa i metòdica informació i, sobretot, l’hora d’establir uns canals d’actuació en els camps més diversos.
Els fruits d’aquell Congrés, doncs, van apareixent de mica en mica a través d’una colla d’iniciatives que responen a l’anàlisi de la situació catalana que es concretava en els programes i les conclusions dels àmbits de treball del Congrés. Entre aquests “fills” voldria citar avui l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), que, nascut del Congrés, actua com una entitat autònoma, sense cap vinculació amb els governs provisionals que hi ha en aquests moments en els Països Catalans. Que el dia de demà aquesta vinculació hauria d’existir sembla evident, quan la provisionalitat deixi d’ésser una característica “permanent”...
Que l’IPECC no té tampoc cap lligam amb l’Administració espanyola i la francesa no caldria dir-ho. És una pura fantasia pensar que l’Estat espanyol, que és el que ens toca de prop, pugui interessar-se per divulgar arreu del món l’existència d’una cultura que no sigui la castellana. És cert que mentre aquí la nostra cultura era reprimida algun funcionari ensenyava a l’estranger algun exemplar d’un llibre català –s’havien arribat a ensenyar publicacions “no autoritzades”!– per tal de fer veure que no hi havia cap entrebanc, i que qualsevol queixa era una “deformació” de la realitat. Aquesta “picaresca” és tot el que pot incloure’s en l’“haver” de l’Estat pel que fa a admetre amb vista a l’exterior l’existència d’una cultura catalana. No parlem ja d’admetre-la, sinó de promoure-la...
El català és un poble europeu, per la seva història i la seva vocació. Segles endarrera, els francesos, els occitans, els portuguesos, els genovesos, els venecians, els sicilians, els grecs ens identificaven com a catalans, “de nació catalana” com diuen els textos de l’època, fins i tot en castellà. Una llarga època de “desnacionalització” fomentada des de l’Estat ha esborrat en gran part la nostra imatge col·lectiva cap enfora. Les ambaixades i els organismes culturals espanyols d’actuació internacional ens han ignorat d’una manera sistemàtica. Per això resulta tan emotiu i tan compensador quan hom troba, a l’estranger, algú que diu: “Ah, sou de Barcelona? Així sou català!”
Es tracta que en aquesta Europa que vol ser comunitària la gent informada no sigui una petitíssima minoria, i l’IPECC té raó: si la tasca informativa no la fem nosaltres no la farà ningú. Caldrà, doncs, posar en marxa una colla d’activitats –ensenyament del català a més universitats estrangeres, organització de Setmanes Catalanes, difusió de la nostra realitat social, política, cultural, etc.– el suport de totes aquelles persones i entitats que siguin sensibles a aquest dèficit que patim.
Però si l’eficàcia més gran només es pot obtenir mitjançant un esforç col·lectiu, com el que pugui fer aquest Institut, no ens podem descarregar de la nostra responsabilitat individual. Tenim el deure d’aprofitar totes les ocasions de contacte amb estrangers per a fer conèixer qui som i per què volem ésser qui som. No afegim a la desnacionalització la nostra particular despersonalització.