Em demano creu

“Una moneda no pot deci­dir el futur del nos­tre poble.” Són parau­les de Josep Roquet, fins ara alcalde de Sant Feliu de Bui­xa­lleu i can­di­dat de Junts, que per l’atzar d’una peça de 2 euros s’ha que­dat, per ara, sense vara. En els comi­cis muni­ci­pals, la seva can­di­da­tura i la d’ERC van que­dar empa­ta­des a 217 vots. Diven­dres, la junta elec­to­ral va repas­sar les pape­re­tes dub­to­ses i, en no tro­bar cap incidència, es va llançar lite­ral­ment una moneda a l’aire per deter­mi­nar qui es que­dava amb 4 regi­dors i qui, amb 3. Va sor­tir creu. Per a ERC, en aquest cas, no va ser signe de mala sort. Sinó tot el con­trari. Als de la cara (Junts) al final la cosa els va anar de culs. No obs­tant, uns i altres havien dit abans del sor­teig que la decisió del poble els abo­cava a una entesa. Veu­rem, ara que el joc ja no és equi­ta­tiu, si tot­hom con­ti­nua dis­po­sat a man­te­nir aquest espe­rit de com­par­tir com a bons ger­mans.

Pot sem­blar cruel o sur­re­a­lista el fet de deci­dir una alcal­dia amb el llançament d’una moneda. Però en certa manera la trobo més justa que algu­nes de les nego­ci­a­ci­ons que s’estan duent a terme en diver­sos punts del ter­ri­tori. Sigui un muni­cipi gran o un de petit, no sem­pre són ter­mes de coherència de pro­grama o d’ide­o­lo­gia el que empe­nyen a una entesa. Hi inter­ve­nen grups de pressió, econòmics en molts casos. Són qua­tre anys de deci­si­ons que afec­ten diver­sos àmbits, i sem­pre hi ha qui no vol per­dre l’opor­tu­ni­tat d’inci­dir al màxim, de tal manera que els can­vis urbanístics o econòmics bufin tant a favor com sigui pos­si­ble dels seus interes­sos. Hi pesen, també, els inter­can­vis de cro­mos: jo et dono l’alcal­dia tal i tu em garan­tei­xes la pre­sidència pas­qual. Mal­grat que els can­di­dats es pre­sen­ten vehe­ment­ment defen­sant una inde­pendència decisòria, ja sabem que no és cert. I, en ter­cer lloc, les rela­ci­ons per­so­nals també hi juguen un paper i s’aca­ben sos­pe­sant tant com les pri­o­ri­tats del muni­cipi. Per tant, si hagués de triar entre aquest estrany còctel nego­ci­a­dor o el llançament de la moneda, ho tin­dria clar. Em demano creu.