La usurpació d’ERC

Quan el govern català havia de demos­trar que ampli­ava la base, ha evi­den­ciat just el con­trari. El seu fracàs rotund de moment només l’han pagat els seus can­di­dats muni­ci­pals, sobre­tot de les ciu­tats, alguns dels quals se n’han fet res­pon­sa­bles i han dimi­tit men­tre els res­pon­sa­bles dels resul­tats fan el suec. Només un dipu­tat d’ERC, Xavier Eritja, ha fet una veri­ta­ble autocrítica i s’ha atre­vit a dir allò que es nega des de la cúpula, que l’esfon­dra­ment elec­to­ral és fruit de l’estratègia impul­sada per la direcció del par­tit. S’ha dit poc, per no dir gens, que a Cata­lu­nya el PSOE no ha tin­gut el mateix resul­tat que a la resta de l’Estat. No ha estat cas­ti­gat pels pac­tes amb ERC i Bildu. En canvi, ha que­dat clar que la mei­tat de l’elec­to­rat poten­cial d’ERC no dona cap més crèdit als pac­tes fra­cas­sats amb el PSOE. Un estra­teg d’ERC es pre­gun­tava per què Bildu havia tin­gut èxit al País Basc i ERC en canvi havia cai­gut a Cata­lu­nya. La res­posta de la direcció havia estat la més suada quan es fra­cassa: diuen que no s’han sabut expli­car. No, la res­posta és clara: Bildu sem­pre ha par­lat en nom propi del seu 20% elec­to­ral. A més, va cri­ti­car la seva estratègia ante­rior i va fer el mea culpa nego­ci­ant el reple­ga­ment dels pre­sos al País Basc. En canvi ERC va renun­ciar a la uni­la­te­ra­li­tat a manera d’un mea culpa –cul­pa­bles de què, de votar?– i va nego­ciar amb el PSOE acords estratègics usur­pant la repre­sen­tació del 50% del referèndum (eri­gint-se en la repre­sen­tació del 80% quan ni repre­sen­ta­ven el seu elec­to­rat, com s’ha vist). Tot indica que no volen enten­dre per què s’han esfon­drat i que no faran autocrítica, ja que impli­ca­ria un canvi estratègic de fons i, lògica­ment, un canvi de líders.