Benvinguts MIR

“No heu triat una pro­fessió, heu triat una manera de viure”, va etzi­bar Pere Ara­gonès als 1.700 nous MIR que han començat a tre­ba­llar fa deu dies als hos­pi­tals cata­lans. Depèn de les deci­si­ons del govern i de les dota­ci­ons pres­su­postàries, l’exhor­tació del pre­si­dent serà un estímul vital o una invi­tació per començar a córrer. Cada cen­tre de salut té les seves casuísti­ques, però n’hi ha que espe­ren els resi­dents de pri­mer any amb els braços oberts perquè són reforços per treure feina en pri­mera línia de foc. La for­mació –que hau­ria de ser pri­o­ri­tat abso­luta– ja es farà com i quan es pugui. Si aquesta fos la manera de viure de la qual par­lava Ara­gonès, si el model de MIR que s’imposa quan pas­sen la porta és el de mà d’obra per al sis­tema de salut, si el que espera als 1.700 és pre­ca­ri­e­tat, mileu­risme, guàrdies per poder pagar el llo­guer i la vivència de jor­na­des mara­to­ni­a­nes per aten­dre tot­hom més o menys en temps i forma, als 500 que arri­ben de fora de Cata­lu­nya la difi­cul­tat de l’idi­oma els sem­blarà una anècdota tri­vial i els 1.200 cata­lans com­pro­va­ran amb decepció que el que per­ce­bien com a usu­a­ris és cor­re­git i aug­men­tat vist amb ulls de facul­ta­tiu. D’aquí a sucum­bir a la temp­tació de l’èxode, com passa amb met­ges gra­du­ats que renun­cien a l’exa­men MIR perquè a fora tre­ba­llen més bé i amb remu­ne­ració millor, hi va un pas.

Els governs –en plu­ral– han d’abor­dar la decisió més trans­cen­den­tal en dècades: les pri­o­ri­tats en l’assig­nació de recur­sos. Si la piràmide de població cata­lana diu i pro­jecta el que diu i pro­jecta, o s’entén que Salut i Drets Soci­als –ben­vin­guda però del tot insu­fi­ci­ent la injecció de la set­mana pas­sada en el depar­ta­ment del con­se­ller Cam­pu­zano– neces­si­ten la major sac­se­jada de la història o anar al metge i neces­si­tar ser­veis soci­als serà encara més suplici que avui dia i, en lloc de cele­brar-ho, es lamen­tarà haver arri­bat a vell.