El laberint i la sortida

¿On s’estableixen els límits, on es dibuixen les fronteres, on es marquen les línies vermelles en una negociació postelectoral? ¿I com es poden travessar? ¿Quines responsabilitats assumeixen els qui ho fan? Som a tocar de la data en què es constituiran els nous consistoris i s’investiran els nous alcaldes, i tornen –com passa sempre, cada quatre anys– les preguntes que ens fem a l’hora de buscar el bé més preuat, sobretot pel que fa als ajuntaments: la governabilitat. He sentit comentaris de tota mena. N’hi ha que advoquen per la llista més votada (la solució més evident i clara, si el sistema fos majoritari i no pas proporcional) i n’hi ha que afirmen que “el poble ha demanat” que hi hagi un pacte. També n’hi ha que estan a favor de la conjunció d’interessos contraposats amb l’afany de foragitar de l’alcaldia aquell que es va proclamar alcalde just després de saber els resultats. O els que busquen raonaments en l’eix ideològic o l’eix nacional per sustentar la seva posició. El que no es pot dir dels pactes és que siguin “antinatura”, perquè l’essència mateixa de la política és antinatural. És a dir, hi entren molts factors que van més enllà de l’evidència o la claredat i que tenen a veure amb eclèctiques voluntats de poder. Ho estem veient aquests dies previs. Els que van maldir dels uns, ara hi pacten. Els que van perjurar que mai no parlarien amb els altres ara s’hi asseuen, en una taula de diàleg. ¿On són les fronteres, els límits? ¿Fortifiquem la democràcia o bé la debilitem amb aquestes traïcions? ¿Ho són? ¿Ho són, per als electors que no van dipositar el vot en funció d’una posterior encaixada de mans, que no van demanar cap conjunció d’última hora, sinó que van votar a partir d’una pulsió exempta de confabulacions i sumes? Les municipals són un laberint envitricollat en què l’únic objectiu és trobar la sortida. Sense judicis morals, sense esquinçament de vestidures. Amb la poderosa raó de l’aritmètica.