Protagonista de la pròpia vida
Soc incapaç de fer un petit retrat d’urgència de l’amic David Marca, que ens va deixar dijous, Però apuntaré alguns records.
Ens vam tractar al llarg de molts anys, després que el convencés de posar a Presència un anunci a tota plana de la Coca-cola. En català, és clar. Devia ser el primer anunci que feia la multinacional en la nostra llengua. No crec que ens fes més anuncis, però de tant en tant el visitava a la planta embotelladora de Sarrià. Va canalitzar cap a Presència la campanya del concurs de redacció, ajudant a normalitzar la revista i la llengua en moments difícils. Era un home amable, de verb florit i imaginació productiva. Sempre tenia grans històries per explicar i sempre sabia com ser protagonista de les seves històries. Quan calgué aplegar diners per engegar El Punt Diari ell hi va ser: es va fer cooperativista de Papirus i accionista d’Edicions Comarcals SA. Potser era l’únic que tenia un peu a cada banda. Amb en Just decidírem fer-lo president de la societat, amb en Lluís Pla de vicepresident. Algun dia explicaré com va anar. Ell, d’aquesta etapa d’El Punt, amb mi en parlava poc. Potser perquè els seus relats florits no coincidien amb els meus records. L’etapa política al Senat, que va acabar, com solia repetir, amb la promesa del president Pujol d’un gran càrrec que no va arribar mai; el seu esforç per mantenir viu i puixant el Girona, Temps de Flors, que sempre ha tingut molts pares; les relacions amb la família Daurella, importadora de bacallà i propietària de Cobega, explotadora de la marca Coca-cola, que era protagonista de riques i divertides anècdotes de l’amic; el pas per la Cambra de Comerç, per la Creu Roja i altres entitats eren els seus temes més recurrents, repetitius, sempre explicats amb nous i sorprenents detalls i afegitons. Nat al Camp de Tarragona, explicava que el seu pare li va dir: “Mira, al rei, un respecte sempre, però som republicans de tota la vida. Ara, nosaltres, els pagesos, quan hem anat bé ha sigut amb la dictadura de Primo de Rivera.” Aquesta lliçó paterna la repetia sovint. Potser serveixi per entendre una mica el tarannà de l’amic David Marca, que trobarem a faltar. Potser té escrites unes memòries –li agradava escriure i ho feia prou bé–. Si fos així, m’agradaria llegir-les aviat.
