‘Eufòria’, quina eufòria?

Això no és una carregada contra un espai de televisió que, en nom de l’entreteniment, utilitza la música en particular i la cultura en general per fer prevaldre els valors de la competitivitat, la imitació –en lloc de l’originalitat– i la manca de criteri –en lloc de la personalitat pròpia–. Tampoc vol ser una escomesa contra una producció mediàtica que, en nom de la cobejada audiència, determina que tot té validesa i utilitza com a coartada la captació de públic jove amb un producte ideat, plantejat i realitzat per a la banalització de les masses. Un programa que sota l’aparença inofensiva d’un concurs musical posa en èmfasi les claus de l’ideari neoliberal basades en l’èxit per davant de tot, la renúncia a una identitat pròpia a favor d’un pensament únic i el càstig i l’ostracisme a tots aquells i aquelles que no acceptin les regles de tan pervers joc. Des d’un punt de vista estrictament artístic l’espai es desacredita per si mateix, sense la més mínima aportació a l’enriquiment de la cultura musical del país. Tot i que el més preocupant és la transmissió d’uns valors que redueixen l’individu a la condició de replicant.

Això no treu que la seva existència i el seu ressò esdevingui comprensible en una realitat on el consumisme voraç i l’afany per la victòria com a únic objectiu han esdevingut l’autèntic –quan no l’únic– sentit de la vida. Per aquest motiu aquest escrit el que vol ser és una denúncia en tota regla a l’ús i l’abús maldestre d’una televisió pública que, no tan sols no s’avergonyeix ni se n’amaga, sinó que treu pit i aixeca el cap, quan desatén la seva funció de servei a la ciutadania. I la deriva encara és més preocupant quan es genera un seguidisme a través de la resta de mitjans i xarxes socials –premsa, ràdio i televisió– que, contagiats pel virus eufòric, esdevenen  corretges de transmissió en l’assetjament del pensament únic. 

El greuge, a més, assoleix unes proporcions ja indignants quan és la mateixa televisió pública que paguem tots els ciutadans la que es converteix en la promotora d’un espectacle de masses en directe –a 60 euros l’entrada– i el promociona i l’anuncia fins a la sacietat mentre silencia, ignora i menysprea la resta de l’activitat musical que es produeix al territori de manera independent, original, lliure i creativa. Més enllà de ser un signe del nostre temps, on els talent show estan a l’ordre del dia en el terreny mediàtic, un programa com Eufòria no suposa cap novetat dins l’univers televisiu; es tracta tan sols de l’actualització i la posada al dia de vells formats. Una acció que pot considerar-se legítima i fins i tot necessària. Ara bé, allò que ho converteix en pervers, a banda dels discutibles valors que fomenta, és que acabi esdevenint l’únic i exclusiu contingut en matèria musical com si fos l’autèntic i genuí reflex que representa tot el país i particularment les noves generacions.

En aquest sentit em permeto considerar que cal exigir a la televisió pública de Catalunya, altrament dita “la nostra”, que concedeixi el mateix tractament de prioritat i importància als autèntics creadors de la nostra geografia sonora, en lloc de mantenir-los silenciats o fer-ne esment de manera ocasional i aleatòria; destinar recursos similars per a la difusió de les seves obres i mostrar així l’excel·lència tant històrica com actual d’un patrimoni que és el que realment defineix la identitat del territori. Saber fer-ho amè i atractiu en una franja de màxima audiència. Fins que això no succeeixi, pel que fa a la música en el sentit genuí del terme, la televisió pública catalana continuarà sent un ens aliè a la veritable realitat cultural dels ciutadans que la financem i romandrà sotmesa als interessos comercials del consum –i no de la creació– més inconsistents  i superflus. O sigui, un artefacte no tan sols prescindible sinó volgudament pervers i manipulador. Pocs motius, doncs, tenim per a l’escampall de tanta eufòria. Quina eufòria?