Opinió

Tribuna oberta

Pere Pons

‘Eufòria’, quina eufòria?

“Cal que la televisió pública catalana també doni importància als autèntics creadors de la nostra geografia sonora

Això no és una car­re­gada con­tra un espai de tele­visió que, en nom de l’entre­te­ni­ment, uti­litza la música en par­ti­cu­lar i la cul­tura en gene­ral per fer pre­val­dre els valors de la com­pe­ti­ti­vi­tat, la imi­tació –en lloc de l’ori­gi­na­li­tat– i la manca de cri­teri –en lloc de la per­so­na­li­tat pròpia–. Tam­poc vol ser una esco­mesa con­tra una pro­ducció mediàtica que, en nom de la cobe­jada audiència, deter­mina que tot té vali­desa i uti­litza com a coar­tada la cap­tació de públic jove amb un pro­ducte ideat, plan­te­jat i rea­lit­zat per a la bana­lit­zació de les mas­ses. Un pro­grama que sota l’apa­rença ino­fen­siva d’un con­curs musi­cal posa en èmfasi les claus de l’ide­ari neo­li­be­ral basa­des en l’èxit per davant de tot, la renúncia a una iden­ti­tat pròpia a favor d’un pen­sa­ment únic i el càstig i l’ostra­cisme a tots aquells i aque­lles que no accep­tin les regles de tan per­vers joc. Des d’un punt de vista estric­ta­ment artístic l’espai es desa­cre­dita per si mateix, sense la més mínima apor­tació a l’enri­qui­ment de la cul­tura musi­cal del país. Tot i que el més pre­o­cu­pant és la trans­missió d’uns valors que redu­ei­xen l’indi­vidu a la con­dició de repli­cant.

Això no treu que la seva existència i el seu ressò esde­vin­gui com­pren­si­ble en una rea­li­tat on el con­su­misme voraç i l’afany per la victòria com a únic objec­tiu han esde­vin­gut l’autèntic –quan no l’únic– sen­tit de la vida. Per aquest motiu aquest escrit el que vol ser és una denúncia en tota regla a l’ús i l’abús mal­des­tre d’una tele­visió pública que, no tan sols no s’aver­go­nyeix ni se n’amaga, sinó que treu pit i aixeca el cap, quan desatén la seva funció de ser­vei a la ciu­ta­da­nia. I la deriva encara és més pre­o­cu­pant quan es genera un segui­disme a través de la resta de mit­jans i xar­xes soci­als –premsa, ràdio i tele­visió– que, con­ta­gi­ats pel virus eufòric, esde­ve­nen  cor­ret­ges de trans­missió en l’asset­ja­ment del pen­sa­ment únic. 

El greuge, a més, asso­leix unes pro­por­ci­ons ja indig­nants quan és la mateixa tele­visió pública que paguem tots els ciu­ta­dans la que es con­ver­teix en la pro­mo­tora d’un espec­ta­cle de mas­ses en directe –a 60 euros l’entrada– i el pro­mo­ci­ona i l’anun­cia fins a la saci­e­tat men­tre silen­cia, ignora i menys­prea la resta de l’acti­vi­tat musi­cal que es pro­du­eix al ter­ri­tori de manera inde­pen­dent, ori­gi­nal, lliure i cre­a­tiva. Més enllà de ser un signe del nos­tre temps, on els talent show estan a l’ordre del dia en el ter­reny mediàtic, un pro­grama com Eufòria no suposa cap nove­tat dins l’uni­vers tele­vi­siu; es tracta tan sols de l’actu­a­lit­zació i la posada al dia de vells for­mats. Una acció que pot con­si­de­rar-se legítima i fins i tot necessària. Ara bé, allò que ho con­ver­teix en per­vers, a banda dels dis­cu­ti­bles valors que fomenta, és que acabi esde­ve­nint l’únic i exclu­siu con­tin­gut en matèria musi­cal com si fos l’autèntic i genuí reflex que repre­senta tot el país i par­ti­cu­lar­ment les noves gene­ra­ci­ons.

En aquest sen­tit em per­meto con­si­de­rar que cal exi­gir a la tele­visió pública de Cata­lu­nya, altra­ment dita “la nos­tra”, que con­ce­deixi el mateix trac­ta­ment de pri­o­ri­tat i importància als autèntics cre­a­dors de la nos­tra geo­gra­fia sonora, en lloc de man­te­nir-los silen­ci­ats o fer-ne esment de manera oca­si­o­nal i aleatòria; des­ti­nar recur­sos simi­lars per a la difusió de les seves obres i mos­trar així l’excel·lència tant històrica com actual d’un patri­moni que és el que real­ment defi­neix la iden­ti­tat del ter­ri­tori. Saber fer-ho amè i atrac­tiu en una franja de màxima audiència. Fins que això no suc­ce­eixi, pel que fa a la música en el sen­tit genuí del terme, la tele­visió pública cata­lana con­ti­nuarà sent un ens aliè a la veri­ta­ble rea­li­tat cul­tu­ral dels ciu­ta­dans que la finan­cem i romandrà sot­mesa als interes­sos comer­ci­als del con­sum –i no de la cre­ació– més incon­sis­tents  i super­flus. O sigui, un arte­facte no tan sols pres­cin­di­ble sinó vol­gu­da­ment per­vers i mani­pu­la­dor. Pocs motius, doncs, tenim per a l’escam­pall de tanta eufòria. Quina eufòria? 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.