David Marca registrada

El tana­tori de Girona estava ple en el comiat a David Marca i Cañellas. En Lluís Simon en va fer un magnífic obi­tu­ari i arti­cles diver­sos han glos­sat la seva figura, pre­sent durant dècades en tot allò que es reme­nava des del punt de vista empre­sa­rial, social i polític a les comar­ques giro­ni­nes. Comentàvem que si tot allò s’hagués produït quinze anys abans, hau­rien hagut de fer torns per dir-li adeu. Però molts dels seus com­panys de viatge fa anys que no hi són i l’allu­nya­ment del pri­mer pla de la política, l’empresa i les enti­tats, a causa de l’edat, con­tri­bu­eix a l’oblit. Hi eren, això sí, fami­li­ars direc­tes, els que que­den de la gran família de la Coca-Cola, gent del diari, amics diver­sos i antics veïns. I el con­se­ller Nadal. Joa­quim Nadal sem­pre ha estat allà on toca estar i amb Marca es conei­xien de sem­pre. De les presències i les absències, en Marca n’hau­ria fet conya d’aque­lla manera directa que tenia, amb total fran­quesa, a vega­des fins i tot exces­siva.

He titu­lat “David Marca regis­trada”, com el van bate­jar a La Coma, l’ove­lla negra d’El Punt. Els més grans recor­da­ran aque­lla publi­cació esti­uenca satírica, irònica i amb tanta mala llet que pot­ser ara no es podria publi­car. Ell era l’home de la Coca-Cola, la mul­ti­na­ci­o­nal, i sota el nom comer­cial hi figu­rava sem­pre “marca regis­trada”. S’empre­nyava quan el collo­na­ven, però ho encai­xava.

En Marca va fer de tot. I no tot li va sor­tir bé com a empre­sari. Però sem­pre donava la cara: “Era l’única vegada que ens venien a dir que no cobraríem a final de mes i encara sortíem rient”, recorda un peri­o­dista radiofònic. Sem­pre par­lava de l’abraçada de l’os. L’hi va fer en Pujol per dir-li que dei­xa­ria de ser sena­dor i que tin­dria un gran càrrec. Però no, no va ser pre­si­dent de Caixa Girona i ell en cul­pava més la Marta que en Jordi. El 2102 em va dir que tenia llesta Història d’una aven­tura, la ges­tació de Punt Diari. Donava noms i cognoms i, reco­nei­xent el paper d’en Pius i en Just, expli­cava la seva versió de com va anar aquell pro­jecte de “sacer­dots, semi­na­ris­tes i peri­o­dis­tes tres quarts”. Ho deia amb amor filiar, recor­dant quan “hi havia més idees que pes­se­tes”. Era afa­ble, tenia mala llet i mai no deia men­ti­des, tot i que a vega­des calia aga­far les tiso­res després d’escol­tar-lo. Com escri­via en Pius, “els seus relats flo­rits no coin­ci­dien a vega­des amb els nos­tres records”. En Marca va fer mol­tes coses. Va ser un patri­ota i un defen­sor de la llen­gua, pragmàtic, això sí. Tenia una frase per defi­nir els enter­ra­ments, de quan es mesu­rava la importància del finat pel nom­bre de cavalls: “La dar­rera cosa que se sent en un enter­ra­ment és «Arri!»”