Protecció o convicció

Fa dies que hi penso amb un sentiment de culpa creixent: no vull anar a votar “contra” alguna cosa, i en canvi és això el que em proposen que faci cada vegada que es convoquen eleccions. Que m’hi posi, diguéssim, per protegir-me, no per afermar cap convicció, sigui la que sigui. Torno a casa com si hagués comprat el peix a punt de caducar només perquè estava d’oferta, alacaiguda, ve-t’ho aquí, amb una profunda nostàlgia d’aquells temps en què votava “a favor” d’alguna cosa. L’escriptora Llucia Ramis, en el seu apunt setmanal a la ràdio, explicava no fa gaire la teoria de l’origen del món segons Clarice Lispector: una cèl·lula deia sí, una altra deia sí, s’ajuntaven i creaven una vida digna de veure. Ara no va així. En un camp magnètic d’electricitat zero, l’únic argument possible és conjurar l’amenaça de l’home del sac per acabar creant un món on el terror no desapareix, sinó que senzillament s’ajorna. Una societat que només es mobilitza a la defensiva és una societat derrotada, ve-t’ho aquí, una altra vegada. Votar aquest perquè no vingui tal altre és més aviat un acte de contrició que aboleix els principis que pretesament defensem, simplement perquè ni ens molestem a enunciar-los. Només parlem dels suposats perills de “l’altre”, de manera que li regalem la campanya que hauríem d’haver dedicat a defensar valors i programes nostres. Vist així, potser no ens hauria d’estranyar tant que aquesta extrema dreta fanfarrona i xerraire guanyi escons en cada jornada electoral. És l’única que s’atreveix a fer propostes concretes, encara que siguin abominables.