No ens confonguéssim

Cada any ens convoquen per l’Onze de Setembre, i s’omple el carrer de gent i de banderes. Del clam vigorós d’aquesta gent sorgí la idea d’iniciar “el procés”. Queda, doncs, ben clar a qui va dirigida la convocatòria i se sap qui són els que la secunden i també qui són els que la repudien, sense embuts. Els dos bàndols coneixen la història. Els primers la reivindiquen i volen recuperar sobirania, llengua i tradicions; els segons volen consolidar una unitat forçada de regne i llengua i domini. D’altres queden entremig, admetent i comprenent, però acusant i denunciant; no volen afavorir el discurs nacionalista i el tapen fent un apassionat discurs de prioritats socials. Ells en són capdavanters. Però, pensant-ho bé, la prioritat és aquesta? Aquest any s’ha tornat a convocar i aquest any ha estat diferent. L’organització no ha deixat gens clar qui convocava, ni els convocats han sabut interpretar en què consistia la convocatòria. Les desercions han estat sonades, pels qui no hi han anat i pels qui –com de costum– han anat a la seva. El “jo” soc “jo”. Així, tots els altres hi suquen pa. Se’ls dona peu per fer-ho, així som de burros. No ens confonguéssim: no són les paraules les que ens portaran a la independència, seran els actes. Si l’objectiu és clar, per què tantes banderes diferents en la manifestació? Per què consignes de dimissió d’un govern votat pel poble? Per què l’arenga furiosa de la presidenta? Som un poble cardat però educat. Per què, doncs, no ens entenem? Tenim massa feina a fer per seguir amb aquesta ceguesa.