Escoltant l’enemic

Cert filòsof de la Grècia clàssica afirmà que “tenim dues orelles i una boca per escoltar el doble del que parlem”. Malauradament, i malgrat els segles transcorreguts, no sembla que la classe política actual s’apliqui habitualment tan savi aforisme. Perquè no ens enganyem: els manaires que en teoria ens representen són, la immensa majoria, uns egòlatres narcisistes esclaus de la seva ideologia entestats a enderrocar com sigui l’oposició, més que a dissenyar programes constructius i conciliadors que no torpedinin sistemàticament el rival polític de torn. Per a mi, la veritable essència de la democràcia és escoltar fins i tot l’enemic –tenint clar que empatitzar no és necessàriament simpatitzar ni tolerar–, una amplitud de mires que és capaç de veure l’adversari com algú equivocat en els seus postulats al qual cal (re)educar però no destruir. Tot plegat ho sintetitza brillantment una cita atribuïda a Voltaire: “Detesto el que dius però defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-ho.” Doncs això.