‘¡...Que no estamos tan mal!’

No és una qüestió de fe. Ni d’ingenuïtat. Ni d’un optimisme naïf propi dels llibres d’autoajuda new age. No. És pura estadística: a Catalunya no predomina el “mal”. Fixem-nos-hi: som una nació democràtica, en pau militar i amb una justícia garantista; disposem de metges i científics de primer nivell; som capdavanters en donació d’òrgans i trasplantaments, gastronomia, turisme, patrimoni artístic (material i immaterial), esport d’elit, publicitat, moda, oci, cultura, esperança de vida... I els drets socials (laborals, femenins, dels menors, dels discapacitats, del col·lectiu LGTBI...) han experimentat una millora substancial en les últimes dècades. Tanmateix, no defujo l’anàlisi menys complaent: hi ha diversos àmbits susceptibles de millorar significativament: la justícia, la sanitat, l’educació, la (in)seguretat ciutadana, el preu de l’habitatge, el canvi climàtic, la normalització lingüística en algunes àrees, l’encaix sociopolític amb la resta d’Espanya, la precarietat laboral d’alguns gremis... Però les comparacions (tan odioses com necessàries) no enganyen: si ens equiparem amb la mitjana mundial de benestar social, Catalunya en surt ben parada. Ampolla mig buida o mig plena? Tant me fa; el que cal és omplir-la! Així doncs, ¡al loro...!