‘Quo vadis’, ERC?

Molt depriment, el que es va sabent d’ERC. Potser seria més exacte dir indignant. De debò que era en col·lectius com aquest on havíem posat les nostres esperances independentistes? Sembla mentida. No es tracta de fer veure que érem uns ingenus. Sempre hem sabut que aconseguir un estat propi implica molt més que una heroica resistència i una romàntica exhibició de senyeres i amors patris. Tenir les espatlles del país ben guardades significa policia, segurament exèrcit i tot el que la seguretat implica: clavegueres, en definitiva. Però, cal aquest ignominiós nivell d’estúpida mala fe per part d’un partit que diu que aspira a governar la nostra república? I, per extensió, podem confiar que la resta de partits tinguin un comportament gaire diferent? Al capdavall són, tots, organitzacions emparades per unes lleis que els afavoreixen les actituds més autoritàries, tant pel que fa a la seva organització interna com a l’elaboració d’unes llistes electorals tancades a pany i clau. Les actuals lleis electorals i de partits són un escull gegantí per a una Catalunya que aspiri no solament a la seva llibertat, sinó a una democràcia de més qualitat que la d’ara. Ja no és qüestió, que també, de jubilar lideratges amortitzats al capdavant dels partits. Sense canvis estructurals no podrem confiar en aquestes formacions polítiques. Si més no, jo ja no hi confio gens. És massa gros el que està passant. Ho veieu, no?