Possibilisme polític

El pare parlava dels discurs d’en Castelar, un polític republicà espanyol del segle XIX. Deixant de banda com el coneixia i l’oratòria d’aquest, és conegut pel seu possibilisme. Diuen que, sense renunciar als principis ideològics, s’ha de ser pragmàtics i dialogar i pactar, que és el que es fa en política per aconseguir certes coses. D’això se’n diu el peix en cove en els temps del president Pujol. Altres en diuen l’art de saber governar. Des del purisme o la teorització, sembla molt fàcil la crítica i el manteniment de les idees. Evidentment, hi pot haver contradiccions, però no sé si és raonable que aquestes hi siguin si en el fons les reformes continuen mantenint el que es vol canviar. Es podria dir que del 2012 al 2017 van anar cap a la independència. I que a partir de llavors em pregunto cap a on anem a pesar del que diguin alguns. Des de fa un temps, parlen d’amnistia, de llengua catalana i de finançament, i sembla que s’hagin fet avenços significatius i que per alguns siguin victòries. I em pregunto si és veritat que s’ha aconseguit o s’aconseguirà aquest suposat progressisme, i si són guanys a qui han beneficiat o ho faran en el futur. Molt em temo que el resultat no és bo per a la identitat nacional de Catalunya i per a l’economia dels ciutadans que hi viuen. El temps ho dirà.