El lector escriu

La dialèctica de l’amic i l’enemic en política

Una de les causes del rebrotar dels populismes penso que és l’actual crisi de confiança en els polítics. El fenomen és antic: només cal pensar en l’abundància històrica de l’arbitrisme hispànic, o en aquell pujadisme francès que va ser gairebé la punta de la IV República, fins a la revolució constitucional amb el mític general De Gaulle: el seu presidencialisme perviu fins avui, encara que també comença a fer aigües i es lamenta que, després del Brexit, sigui l’únic estat de la UE amb un sistema electoral uninominal i majoritari.

La comunicació política en els règims democràtics ha evolucionat al compàs de la difusió de noves tecnologies, xarxes socials i canals d’informació. S’han ampliat els mitjans per crear imatges, difondre missatges i connectar amb els ciutadans. Però sembla que prevalen, especialment en grans plataformes, les deformacions de la informació veraç: es transforma en confirmació o en rebuig radical del contrari (inclou el recurs a falsedats, manipulacions, desinformacions, amb l’agreujant de la possible viralitat immediata). Reapareix una vegada i una altra l’espectre de Carl Schmitt, amb la seva dialèctica de l’amic i l’enemic.

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.