Independitzar-se als divuit

Recordo quan era petita i deia a les meves mares: “Als 18 marxaré de casa”, i elles em miraven i reien. Aleshores jo no ho entenia i sempre m’enfadava perquè creia que m’infravaloraven, però amb el temps la realitat em va caure com una galleda d’aigua gelada. Ni als 18, ni als 20, ni als 25... Actualment, independitzar-se s’ha tornat impossible. Els preus del mercat immobiliari són desorbitats i els salaris cada vegada són més baixos. Els nostres pares van tenir sort i encara van poder llogar o comprar cases, encara que, en aquest últim cas, hipotecant-se per fer-ho. Però per a una persona jove, que vol començar una nova vida, resulta inimaginable. Ni amb parella, ni compartint pis entre amics. La situació actual és extrema i les feines d’avui dia tampoc hi ajuden gaire: o es requereixen 10 anys d’experiència tot just començar, la qual cosa és impossible, o et conformes amb una feina per anar fent. “Gaudeix de la teva joventut; estàs en la flor de la vida”, això deien, no? En un món on tot, absolutament tot, cada dia és més car, és difícil gaudir si treballes en gran part per sobreviure, ja ni per “viure”.