He assistit al pavelló de Fontajau al magnífic partit de bàsquet en què el Bàsquet Girona ha derrotat el contrari, l’Unicaja de Màlaga. Tant a l’entorn exterior del pavelló com a les graderies l’idioma que se sent parlar és majoritàriament el català. En el públic no s’hi veuen magrebins, subsaharians, latinos, ni ciutadans del Pirineu enllà. La sorpresa és quan, en moments en què l’actuació arbitral no agrada al públic assistent, els càntics canvien de llengua: “Árbitro, qué malo eres...”, i també “¡Manos arriba, esto es un atraco!”. Enutjat, em vaig sentir, i penso: algun dia serem capaços d’expressar-nos en la nostra llengua d’una forma natural i universal?