Joc perillós

Certa premsa fut­bolística (o fut­bo­lera?) cata­lana mai ha estat sant de la meva devoció, ja que ha vol­gut com­ba­tre la “caverna madri­dista” no pas amb seny, rigor i equa­ni­mi­tat, sinó emprant els seus matei­xos codis: ser­vi­tud al poderós, fana­tisme, sen­sa­ci­o­na­lisme, fòbia al màxim rival...

D’exem­ples, en tenim diver­sos i un de ben recent –i fla­grant– són les cròniques de l’Espa­nyol-Madrid del 2 de febrer pas­sat a l’Sport, El Mundo Depor­tivo i L’Espor­tiu de Cata­lu­nya. Cap de les quals va adme­tre –ni implícita­ment ni explícita­ment– el lamen­ta­ble arbi­tratge sofert pels blancs, als quals, com és habi­tual, se’ls va tit­llar de “plo­ra­mi­ques”. Malau­ra­da­ment (per a aquells que esti­mem més la veri­tat que l’escut de torn) aquesta ten­den­ci­o­si­tat no és nova. Ja fa temps que, segons aquests mit­jans, el Barça és víctima de sofis­ti­ca­des con­xor­xes “jude­omaçòniques” des­ti­na­des a fer-lo xixina en favor dels meren­gues. Això sí que tenia vigència durant el fran­quisme, però ja en democràcia el Barça ha con­que­rit un munt de copes, lli­gues i Cham­pi­ons que desa­cre­di­ten aquesta tesi.

Avui dia, pre­di­car la teo­ria de la cons­pi­ració és una manera (auto)com­pla­ent de veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. Per desgràcia, bona part de la premsa espor­tiva nos­trada s’està con­ver­tint en una autèntica cova culer que comença a prac­ti­car el mateix joc perillós que s’atri­bu­eix a la caverna madri­le­nya: la mani­pu­lació. Si us plau, evi­tin-la i dei­xa­ran de mar­car-se un gol... en pròpia porta.