‘Quo vadis’, futbol?

Llegint al diari del dia 2 de març L’etern búnquer del madridisme, de Josep Poch Clara, he recordat el comunicat del Comitè Tècnic d’Àrbitres del dia 16 de febrer i l’he tornat a llegir. El primer paràgraf té a veure amb el Real Madrid. Res a dir. Però diuen, en el segon: “Aquests atacs se sumen a l’odi i la violència verbal amb què hem d’exercir la nostra feina cada cap de setmana i que en les categories de base, de forma encara més lamentable, es transforma en violència física en molts més casos.” Els suggereixo que dirigeixin la seva queixa als “tècnics” que han anat modificant el reglament del futbol, convertint el que bàsicament era un esport noble en una activitat que ha de produir grans beneficis econòmics, encara que sigui massa sovint sota contractes vergonyosos. Sembla que el comitè ara ha descobert que els adolescents acostumen a fer el que veuen en el món dels adults i que el futbol és un altaveu de primer ordre. Si la violència legalitzada d’empentes i trepitjades sense possibilitat de disputar la pilota (que ara és un “sigan, sigan” per part de l’àrbitre) es castigués amb targeta groga des del primer minut, bona part d’aquesta violència es tallaria de soca-rel. Però potser el que veiem en el món del futbol –al camp, als despatxos i a vegades a les grades– no és altra cosa que un reflex de la societat actual i el que ens hauríem de preguntar no és on va el futbol sinó on va la societat perquè, igual que fer el bé promou estendre el bé, la violència sempre engendra violència.