El silenci administratiu a revisió

L’admi­nis­tració pública, en espe­cial els ajun­ta­ments, sol incom­plir l’obli­gació de resol­dre moti­va­da­ment les recla­ma­ci­ons i sol·lici­tuds que li for­mu­len els par­ti­cu­lars, tra­ient par­tit a l’ano­me­nat silenci admi­nis­tra­tiu nega­tiu, no tor­nant res­posta, bé perquè l’assumpte els resulta incòmode d’abor­dar, per tras­lla­dar la reso­lució del cas al jutge o per pas­si­vi­tat, abúlia. És a dir, no es resol l’assumpte, que es deixa al calaix de l’oblit i s’obliga el sofert admi­nis­trat a haver d’acu­dir al jut­jat con­tenciós admi­nis­tra­tiu. Atès aquest silenci sepul­cral ins­ti­tu­ci­o­nal, el par­ti­cu­lar es veu impel·lit a haver d’acu­dir al jut­jat i pro­moure una pre­tensió a cegues, ja que no coneix la munició jurídica de l’ens admi­nis­tra­tiu, cosa que el col·loca en una situ­ació d’inde­fensió clara. És un pro­blema que ha cro­ni­fi­cat, el de la deses­ti­mació pre­sumpta per silenci, i que no té jus­ti­fi­cació en plena era de tec­no­lo­gia avançada i soci­e­tat de la infor­mació i la comu­ni­cació i que el legis­la­dor hau­ria d’abor­dar tan aviat com sigui pos­si­ble, com dema­nen el Defen­sor del Poble, el Síndic de Greu­ges i els seus homòlegs. Un estat de dret no hau­ria de per­me­tre aquest posi­ci­o­na­ment menys­pre­a­tiu envers el con­tri­bu­ent. El legis­la­dor hau­ria d’impul­sar una reforma que fes des­per­tar l’admi­nis­tració de la seva còmoda letar­gia.