El silenci administratiu a revisió

L’administració pública, en especial els ajuntaments, sol incomplir l’obligació de resoldre motivadament les reclamacions i sol·licituds que li formulen els particulars, traient partit a l’anomenat silenci administratiu negatiu, no tornant resposta, bé perquè l’assumpte els resulta incòmode d’abordar, per traslladar la resolució del cas al jutge o per passivitat, abúlia. És a dir, no es resol l’assumpte, que es deixa al calaix de l’oblit i s’obliga el sofert administrat a haver d’acudir al jutjat contenciós administratiu. Atès aquest silenci sepulcral institucional, el particular es veu impel·lit a haver d’acudir al jutjat i promoure una pretensió a cegues, ja que no coneix la munició jurídica de l’ens administratiu, cosa que el col·loca en una situació d’indefensió clara. És un problema que ha cronificat, el de la desestimació presumpta per silenci, i que no té justificació en plena era de tecnologia avançada i societat de la informació i la comunicació i que el legislador hauria d’abordar tan aviat com sigui possible, com demanen el Defensor del Poble, el Síndic de Greuges i els seus homòlegs. Un estat de dret no hauria de permetre aquest posicionament menyspreatiu envers el contribuent. El legislador hauria d’impulsar una reforma que fes despertar l’administració de la seva còmoda letargia.