Fa uns dies vaig assistir a la lectura de l’obra Pes mort. El text segueix el fil de l’anorèxia durant l’edat adulta mentre topa amb la diversitat d’escenaris que qui ho pateix, directament o indirecta, es pot trobar; des dels constants pensaments intrusius, fins al contrast amb una societat empesa pels cànons estètics i els prejudicis, passant per un sistema sanitari carregat de burocràcia que pot entorpir-ne la detecció precoç. Escrita per l’Anna Maria Ricart i interpretada per l’Elena Martinell i la Meritxell Yanes, amb posterior col·loqui amb professionals experts en trastorns de la conducta alimentària (TCA), l’obra aconsegueix harmonitzar la dura realitat d’un problema de salut cada cop més prevalent en adolescents i en adults amb escenes musicades i cantades amb la meravellosa veu de l’Elena. Podria dir-ne més, però animo els lectors a assistir, ja sigui a l’obra o a la lectura d’aquesta, a Pes mort. I és que, com deia el dramaturg Arthur Miller, “el teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a si mateixa.”