La iaia Teresa sempre deia una frase que la meva germana i jo recordem amb una barreja de respecte i ironia: “Qui té amigues, té fatigues.” Ho deia amb aquella saviesa serena, pròpia de qui ha viscut prou per entendre que la companyia no sempre és sinònim de descans. Al llarg dels anys, he anat comprovant la veritat d’aquestes paraules. Quan era més complaent, més diplomàtica –potser fins i tot més falsa–, el meu cercle d’amistats era extens, ple de rialles, trobades i converses que, en el fons, sovint flotaven en una lleugeresa insubstancial.

Ara, amb el temps i les batalles viscudes, m’he tornat més sincera. No dic que hagi perdut la cortesia, però ja no em forço a quedar bé per sistema. I és curiós: a mesura que he anat sent més autèntica, el meu cercle s’ha anat reduint. I no és cap tragèdia, al contrari: és un alleujament. Prefereixo estar envoltada de persones que m’accepten tal com soc, sense artificis ni teatre. La iaia Teresa ho sabia bé: la veritable amistat no es compta per la quantitat sinó per la qualitat. I potser, al final, la fatiga més gran no és la que et donen les amistats, sinó la que comporta haver de ser qui no ets.