Violència en l’àmbit sanitari

Moltes de les agressions a la professió mèdica no es denuncien, es pateixen en silenci. Greu és que s’arribi a normalitzar aquesta inadmissible violència contra els custodis de la salut. S’estén entre els professionals sanitaris el sentiment d’indefensió i el temor a represàlies. Les agressions són verbals, en forma d’insults, vexacions, amenaces, coaccions, i també físiques. Les causes que, de cap manera serveixen d’excusa, es troben en discrepàncies personals per pacients que pretenen imposar el seu diagnòstic peculiar extret de lectures indoctes d’internet, en la impaciència, en el prolongat i, a vegades, exasperant temps d’espera en l’atenció mèdica i les llistes de visites. Ja gairebé ningú recorda que fa un lustre, en el confinament motivat per la pandèmia, els metges i personal sanitari van ser els grans protagonistes i els ciutadans van sortir als balcons per a aplaudir-los en un gest col·lectiu d’immensa gratitud per la seva labor extenuant que van lliurar, com a herois, en primera línia aquella desigual batalla contra un virus desconegut. La pressió assistencial, la saturació, la frustració dels pacients, ha tornat aquells aplaudiments redoblats que ressonaven en el silenci dels carrers buits en actituds inacceptables que coincideix en el temps amb la gradual pèrdua de valors. Trist i lamentable comportament i pèssima gestió dels qui han de procurar als metges i sanitaris unes condicions de treball segures, i als pacients l’assistència sanitària en un termini raonable amb una atenció adequada.