Segons un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, resulta que, no obstant l’increment del PIB del país, la renda de les famílies catalanes porta estancada 25 anys; els mitjans se’n fan ressò. Bé, no sé com fan aquests estudis, però els signes externs que es veuen pel carrer contradiuen aquestes estadístiques. En citaré uns quants: al meu poble, Sant Just, fa 25 anys, al nostre petit mercat, no hi havia tres botigues de menjar preparat com ara; al costat del mercat no hi havia tres botigues per cuidar les ungles, ni hi havia botigues per a mascotes, ni d’estètica personal, ni gimnasos per cuidar el cos; la majoria de la gent que no podia dinar a casa s’emportava la carmanyola a la feina, i ara fins i tot te’l porten a casa; les estadístiques mostren com ha anat pujant el nombre de catalans que fan viatges turístics a tot el món... I podria seguir. Instal·lar-se en la queixa permanent no és bo per enfocar el futur, davant els reptes a què la humanitat s’enfronta. No hem gaudit en la nostra història, de segles, d’un estatus material com l’actual en tots els aspectes.