Llegit l’excel·lent article “La gran passió de Bach”, de Josep Poch Clara, al diari de diumenge dia 6, m’ha semblat interessant matisar la frase que diu: “Bona part de la seva producció és música religiosa, però cal dir que és capaç de fer sentir l’espiritualitat fins i tot als que som agnòstics.” Al meu entendre, el terme “fins i tot” identifica un límit que en aquest cas no existeix, ja que tota persona humana té una capacitat d’estimar que en un o altre grau lliurement exerceix, al marge de si es declara creient, agnòstica o atea. I per tant, disposa d’un fons d’espiritualitat que tant la pot fer rebel·lar davant les injustícies com la pot emocionar davant de la innocència d’un infant, d’una sortida de sol... o de la música de Bach. No sé si aquest comentari pot ser considerat d’un creient, però, com en el cas de l’estimació, “fins i tot” la llibertat de pensament (expressada amb respecte) ens és donada sense límits.