L’odissea de donar-se de baixa

Quan un con­tracta un ser­vei, amb una com­pa­nyia telefònica, de segu­re­tat, un banc, una publi­cació, com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces, etc., tot són faci­li­tats, sen­zi­llesa i rapi­desa en la gestió. Ara bé, quan les expec­ta­ti­ves gene­ra­des en aquesta con­trac­tació no es com­plei­xen o es pro­du­ei­xen dis­fun­ci­ons en les pres­ta­ci­ons i es vol cau­sar baixa, no passa el mateix. A l’hora de can­cel·lar, les empre­ses, en gene­ral, solen recórrer a tot tipus d’estratègies de des­gast. Trac­ten de rete­nir tant sí com no el cli­ent des­con­tent que es veu en la enut­josa tes­si­tura i cruïlla d’empren­dre una autèntica odis­sea per poder posar fi al con­tracte i amb això incom­plei­xen sis­temàtica­ment la legis­lació vigent. No exis­teix, doncs, la cor­re­la­tiva reci­pro­ci­tat. Faci­li­tat per con­trac­tar i, en con­tra­po­sició, usu­al­ment extrema difi­cul­tat per des­vin­cu­lar-se del con­tracte. L’admi­nis­tració hau­ria de posar fi a aquesta estratègia que posa a prova la paciència dels usu­a­ris amb exem­plars san­ci­ons econòmiques dis­su­a­si­ves.