Amb el cor encongit i una tristesa profunda he llegit les paraules que has compartit, Lluc. La mort de l’Ovidi, tan a prop de néixer, tan esperat i estimat, ens ha sacsejat a molts de nosaltres. No hi ha paraules que puguin omplir aquest buit, però sí que vull fer-vos arribar tot el meu afecte, la meva amistat i la meva pregària silenciosa en aquest moment tan dur. Sé que l’Ovidi ha estat, durant 39 setmanes, una font d’il·lusió i de vida. Sé que l’esperàveu amb tot l’amor, amb la força d’una família unida i plena. I també sé que ara el seu record esdevé etern, com tu dius tan bellament: malgrat no pugueu sentir el seu plor ni veure la seva mirada, ell és i serà per sempre un més de vosaltres. Com costa entendre la vida quan es capgira d’aquesta manera, quan una alegria tan esperada es transforma, de cop, en silenci i dolor. Però enmig de la boira, que ben bé expliques, hi ha la llum de tot l’amor que li heu donat, la dignitat amb què l’heu acollit i el coratge amb què l’heu acompanyat. Gràcies per fer-nos partícips del vostre dol. Gràcies per donar nom i lloc a l’Ovidi, per fer-lo viu entre nosaltres. I gràcies per recordar-nos, fins i tot ara, enmig del trencament, que l’amor no mor. Us acompanyo en el dol, des del respecte i l’amistat. I, com tu dius, Ovidi Salellas i Tomàs, ets etern.