Nacho Martín ‘la Moma’

Són joves i a pri­mer cop d’ull sem­blen trem­pats i un bon par­tit, que deia l’àvia Neus. Han acon­se­guit més d’un títol en més d’una uni­ver­si­tat i els han com­ple­tat amb màsters i altres her­bes men­tre pre­pa­ren doc­to­rats. És a dir, que tenen estu­dis, i que els acom­pa­nyen de molta xer­ra­meca i molt de morro. Vet aquí els seus poders, uns poders que més d’hora que tard aca­ba­ran venent al millor postor. Durant un temps viuen als límits que alguns cre­uen difu­sos entre el peri­o­disme (nor­mal­ment com a ter­tu­li­ans), la poli­to­lo­gia (com a arti­cu­lis­tes i con­fe­ren­ci­ants), l’ense­nya­ment (en acadèmies i uni­ver­si­tats pri­va­des) i les ins­ti­tu­ci­ons (amb càrrecs ben pagats que no exi­gei­xin con­fron­tació elec­to­ral directa i per­so­na­lit­zada). De seguida que poden es pro­fes­si­o­na­lit­zen en la política ins­ti­tu­ci­o­nal, que és la que els brinda millor zona de con­fort de tots els àmbits en què han après a pros­pe­rar. Si ho juguen bé, estan al lloc oportú en el moment ade­quat i, com que tenen estómac, es garan­tei­xen viure de la moma. Fins i tot si són pro­ta­go­nis­tes d’estre­pi­to­sos fra­cas­sos. Només han de fer el que en home­natge a l’actu­a­li­tat de la set­mana en direm un Nacho Martín Blanco, i a qui podem reba­te­jar com a Nacho Martín la Moma. Ha trans­va­sat d’un dia per l’altre de por­ta­veu de Cs al Par­la­ment a futur can­di­dat al Congrés pel PP. Des de la dis­crepància, tots els res­pec­tes per a un pen­caire com García Albiol i tots els fàstics per als Nacho Martín la Moma.