Solidaritat

L’anunci d’elec­ci­ons espa­nyo­les el pròxim 23 de juliol ha dei­xat mig país ate­mo­rit pels cants de sirena que anun­cien l’arri­bada a La Mon­cloa de la dreta de les essències i el popu­lisme. Fins ara em resis­tia a pen­sar que aquests dos par­tits podien cap­tar el vot d’una majo­ria de ciu­ta­dans, però el pas per àmbits esco­lars ha encès totes les llums d’alarma. Valors humans com la soli­da­ri­tat estan en perill d’extinció després de dis­cur­sos d’una deter­mi­nada classe política a punt sem­pre per cri­ti­car les aju­des als més vul­ne­ra­bles. Aquests dis­cur­sos han fet forat i ara són molts els joves que cri­ti­quen les aju­des als immi­grants i, el que és pit­jor, fins i tot se sen­ten empo­de­rats a expres­sar-los. Mon­tes­quieu ja al segle XVII apun­tava que la “per­ti­nença al gènere humà” era una de les pri­o­ri­tats més impor­tants per a la per­sona, molt més que la família i la pàtria, i que la seva defensa hau­ria de ser l’objec­tiu de tota lluita. Els joves d’avui han obser­vat com la soli­da­ri­tat no ha estat en les mans de cap govern; Europa ha dei­xat morir milers d’immi­grants al Medi­ter­rani; Espa­nya, a la fron­tera amb el Mar­roc, men­tre els par­tits acos­tu­men a mirar-se més el seu melic pel rèdit per­so­nal, elec­to­ral o bé per apro­fi­tar el sofri­ment gene­ra­lit­zat i fomen­tar l’ego­isme i el racisme. I així por­tem 400 anys!