Respecteu Berga!

M’arri­ben notícies poc satis­factòries de la capi­tal del Ber­guedà, que aquests dies cele­bra la festa de la Patum. En d’altres oca­si­ons he expres­sat la meva admi­ració per aquesta secu­lar mani­fes­tació popu­lar, que té uns ingre­di­ents històrics, artístics i soci­als tan nota­bles. La Patum és un dels més impor­tants monu­ments de folk­lore vivent arreu del món, i el seu des­co­bri­ment ha estat una de les impres­si­ons més pro­fun­des de la meva vida d’apre­nent de Cata­lu­nya.

Sem­bla, però, que aque­lla Patum de fa uns quants anys –que és la que jo vaig veure– ha ini­ciat un procés de des­trucció, un procés que té una causa externa. És evi­dent que els turcs i els cava­llets, el tabal, les maces, la mula guita, l’àliga, els nans, els gegants, els plens i tota la festa con­serva, per ella mateixa, la força i la puresa que la fan tan excep­ci­o­nal. Però el que era una mani­fes­tació del poble ber­guedà, en defi­ni­tiva una festa “pròpia” amb l’afe­git d’alguns foras­ters mera­ve­llats, s’ha con­ver­tit en un reclam que ha con­vo­cat, d’una banda, una gran gen­tada, i de l’altra una gen­teta. L’èxit mul­ti­tu­di­nari era pre­vi­si­ble, en aquests temps en què tot­hom es belluga i busca coses “noves”; l’afluència pot pro­vo­car pro­ble­mes d’orga­nit­zació i d’inco­mo­di­tat, però tot­hom té dret a voler apro­xi­mar-se a aquest feno­men únic que és la Patum.

La gen­teta, però, no té dret a des­truir una obra cons­truïda pels segles. D’uns anys ençà, es veu que entre alguns grups d’inci­vi­li­tat mani­festa és moda arri­bar-se a Berga durant aquests dies que van de Cor­pus al diu­menge següent. Em sap un greu espe­cial que sigui pre­ci­sa­ment una gent jove, que hau­ria d’anar-hi amb aque­lla sen­si­bi­li­tat i aque­lla emoció neta que fa tan posi­tiva aquesta edat, la que per­torbi d’una manera tan lamen­ta­ble el nor­mal caràcter de les fes­tes de Berga. Hi ha una escan­da­losa ocu­pació de la ciu­tat per unes colles inca­pa­ces d’enten­dre allò que és fona­men­tal si es vol ésser una “per­sona”: enten­dre els altres. Enten­dre unes per­so­nes i una comu­ni­tat, la ber­gue­dana, no és tan difícil, pre­ci­sa­ment, els dies de la Patum, quan es pot com­pro­var la volun­tat d’un poble de llançar-se al car­rer sense des­truir el car­rer, d’arri­bar a l’exal­tació sense pas­sar a l’agres­si­vi­tat.

Mala cosa que algú trobi en la Patum una ocasió per a la inso­li­da­ri­tat. Els ber­gue­dans no s’ho aca­ben de creure. Als ber­gue­dans els agrada el foc i el soroll de la mula guita, però no els agra­den els intru­sos que van llançant ampo­lles tren­ca­des pel car­rer i que han deci­dit que aquests dies Berga és el lloc ideal, diguem-ho clar, per a fer mer­der. És trist veure que les boti­gues del car­rer Major no tenen altre remei, quan ve Cor­pus, que ins­tal·lar rei­xes; i és espe­ci­al­ment trist perquè, durant la resta de l’any, Berga és una vila on encara la gent es coneix i con­viu pacífica­ment.

Cadascú es pot mun­tar les seves fes­tes, en aquest món, com més li pla­gui. El que no és tole­ra­ble és per­tor­bar les fes­tes dels altres, i més quan aques­tes fes­tes són fruit de l’acord de gene­ra­ci­ons. Hi ha gent que prac­tica, enfront de la volun­tat popu­lar, l’eli­tisme més patètic; dar­rere la bru­ta­li­tat i el menys­preu hi ha sem­pre una impotència vital i cre­a­dora.