Irene i Pep

Si algú vol saber què significa ser l’enemic públic número 1 de la majoria de mitjans de comunicació espanyols, saber què significa que decideixin destruir-te per terra, mar i aire, té dos exemples aquest cap de setmana amb Irene Montero i Pep Guardiola. Montero pot haver comès un error amb la llei del “només sí és sí”, però és la mare de lleis feministes de nova generació. Guardiola acaba d’ingressar al club dels entrenadors amb tres Champions i ha guanyat el seu segon triplet. Però Montero és una bruixa de Salem, al·legoria del maccarthisme, víctima també del foc suposadament amic, i Guardiola… Guardiola no existeix. El Marca va publicar en portada l’endemà d’Istanbul Don Rodrigo, no sé si pensant en el Cid Campeador o en el rei visigot. En canvi, L’Équipe va dedicar la seva al de Santpedor amb el titular “Manchester City à la «Pep»fection”.

La sort, i el mèrit de Guardiola, recollint una reflexió de Mònica Terribas, és que ha superat Espanya per elevació i el seu públic és mundial. I és tan bo que a Espanya encara té amics que saben diferenciar els colors com ara Jorge Valdano, argentí per més senyes. Si Pep fos Rafa Nadal hi hauria una programació especial de 24 hores d’Al rojo vivo. I ja no en parlem si Irene es digués Inés.

Hi va haver un partit a Espanya que va significar una revolució per les seves propostes socials, econòmiques i territorials. I l’Espanya del poder no l’ha pogut assumir. Hi va haver un entrenador de futbol que va qüestionar l’estat natural de les coses i l’Espanya del poder no el va poder resistir. N’hi ha per deixar-ho estar. O no. Potser s’ha de fer com Zapatero a la COPE i denunciar que vivim en una societat orwel·liana en què es reescriu la història. Potser hem d’evitar aquella frase de Clint Eastwood a El bo, el lleig i el dolent: el món es divideix en dues categories, els que tenen el revòlver carregat i els que caven. Es tracta de no cavar i carregar el revòlver. De les idees.